Nou nits

Hi ha gent que només veu i viu les Fires de nit, gent jove, habitualment, i algun irreductible amb aspecte de vampir o home-llop. Per ells no existeixen els castells, ni les sardanes, ni els gegants ni, no cal dir-ho, la missa del patró, o encara menys les matinades, encara que aquestes els agafin de retirada. Per a aquesta fauna urbana totes les Fires passen únicament per les barraques de la Copa i des de fa un temps també pels escenaris de les anomenades Fires Populars, organitzades des de fa una dècada per l'Ateneu 24 de Juny i altres representants de la més activa incorrecció política com ara Maulets. És just esmentar-los: divendres passat, jornada inaugural d'aquest Sant Narcís'09, hi havia gairebé més ambient a la festa muntada pels populars a la plaça General Marvà –justament dedicada a la memòria d'aquest militar i polític alacantí, que a més d'escriure llibres com ara La nitroglicerina y la dinamita comparadas con la pólvora de guerra ordinaria (1872), va ser pioner en la regularització d'unes bones condicions laborals per als treballadors; fi de la dissertació històrica– que no pas a la Copa. En realitat, el misteri tenia un nom: Miquel del Roig. Algun dia, i no trigarà gaire, serà cas d'estudi i anàlisi científica la manera com aquest personatge de mitjana edat armat només amb una guitarra unplugged –una autèntica màquina de ridiculitzar feixistes– aconsegueix que el jovent de tot Catalunya canti i balli des del seu ja clàssic La farola sardanes revolucionàries, patriotes i antimadridistes, empalmant les cançons gairebé sense temps per agafar aire, com els Ramones.