Me'n vaig a l'octubre de l'any 1984. Vaig començar a publicar unes proses sota el títol Els arbres a la revista Presència, ja suplement del diari El Punt. Narcís-Jordi Aragó dialogava amb aquests meus arbres en els seus Papers de butxaca, que apareixien a la pàgina 3 del mateix setmanari. El mes de gener de 1985 va nevar molt fort i la neu va cobrir massa dies molts arbres que després van morir. Em van demanar que escrivís un article d'opinió sobre els arbres morts. Amb una Complanta per a uns arbres morts va néixer una meva col·laboració mensual a El Punt, en una secció que vaig titular El fil d'Ariadna. En el seu Paper del 10 de març, Elegia pels arbres difunts, Narcís-Jordi Aragó havia dit: “Si jo sapigués tant dels arbres com la Mariàngela Vilallonga, escriuria l'elegia de tots aquests amics.”

El mes de febrer de 1985, em van cridar de la Diputació de Girona. Narcís-Jordi Aragó acabava d'assumir la direcció d'una Revista de Girona renovada, amb Enric Marquès com a maquetador i Xavier Carbó com a redactor en cap. Em van demanar de formar part del consell de redacció. Il·lusionadíssima, vaig acceptar la proposta. Aquell dia vaig parlar per primera vegada amb l'Aragó. Vam fer el primer número, el 110, nou de dalt a baix. Així vaig començar a assistir a les lliçons de periodisme i literatura, també de dalt a baix, des dels continguts al format, de l'Aragó. I així va començar una amistat intel·lectual amb fruits, enmig d'algunes maltempsades de la vida. Fins avui.

El 14 d'abril de 1985 es van acabar els arbres a Presència, perquè el dia 1 de maig va néixer el meu fill Borja. L'ONCE va voler publicar tots els arbres junts en braille. En saber-ho, la Diputació i El Punt van decidir de fer-ne també un llibre. Així va iniciar-se la Col·lecció Josep Pla, amb el meu llibre Els arbres il·lustrat amb vint-i-sis dibuixos fets expressament per Narcís Comadira i un pròleg de Narcís-Jordi Aragó. És el llibre que més m'estimo. Va aparèixer l'any 1986, el 14 d'abril.

Trenta anys després, la Fundació Valvi ha volgut publicar un volum d'articles de l'Aragó. Em van encarregar que parlés amb ell i que decidíssim el contingut del volum. El vaig visitar el 23 de maig passat per fer-li la proposta i pensar les diferents possibilitats. Li va agradar la idea i va decidir de publicar una selecció de les seves columnes. Em va demanar que li fes el pròleg. Trenta anys després d'aquell seu pròleg, estic escrivint un pròleg per a un llibre que em va dir que ell ja no veuria. Li ha fet il·lusió endreçar i triar les columnes, i imaginar junts aquest llibre que es dirà Escriure i viure. Vint anys de columnes. Com vam imaginar junts aquell recull dels seus Papers de butxaca, número 3 de la Col·lecció Josep Pla, que va aparèixer al desembre de 1986, amb dibuixos de l'Enric Marquès.

Han estat trenta anys d'amistat, en el transcurs dels quals l'Aragó i jo, amb l'Enric Marquès i en Carles Sapena, vam inventar seccions de la Revista de Girona, les Cases amb protagonista, els Locus amoenus, els Viatges, i tantes i tantes pàgines. I els Fulls, espai de creació literària i artística, que em va deixar coordinar i omplir amb tot allò i amb textos de tothom que em semblés convenient. Durant vint-i-tres anys.

Un dia de l'any 1999 vaig anar a ca l'Aragó. Feia temps que li deia que volia fer un llibre amb ell. Aquell dia vaig anar a dir-li que ja sabia quin llibre faríem. Li vaig ensenyar The Atlas of Literature de Malcolm Bradbury, que m'havia comprat. Pretenia fer el mateix amb les terres de Girona. Ell que ja havia recorregut en paper La Girona dels poetes, la Girona ara i sempre, L'Empordà d'anar i tornar, ell que tenia interioritzada la literatura que havia produït un territori, perquè el seu llibre de capçalera, des de la infantesa, era aquella joia de Monsalvatje i Pla, Terra de gestes i de beutat. Girona, ell que havia fet de Girona la seva professió i de la literatura la seva vocació, ell, l'Aragó, va quedar entusiasmat amb la idea d'aquell llibre. Vam redactar el projecte i el vam presentar al president de la Diputació, aleshores en Carles Pàramo, que va aplaudir i posar en marxa la iniciativa. Era un mes d'agost també, el de 1999. L'Atles literari de les terres de Girona, dos volums de més de 1.200 pàgines, va ser presentat a la Casa de Cultura de Girona el 22 d'abril de l'any 2003. Vam fer mapes literaris, antologies de textos, vam triar fotografies antigues, portades de llibres, quadres d'escriptors pintors, al menjador de la casa Masó. La relació entre la literatura i el territori com a constructora de la identitat pròpia és a la base de l'obra. Una fita, per molts motius, aquell any 2003.

El 26 d'abril de l'any 2007, la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona va concedir a l'Aragó la Distinció al Mèrit Cultural. I l'any 2013, com a directora de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent el vaig convidar a impartir les Lliçons de la Càtedra. Durant tres dies del mes de juliol, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres i a la casa Masó, l'Aragó va anar desgranant records, va anar transmetent les seves vivències: com s'havia format en el llegir i l'escriure, com havia ballat amb la censura, com havia viscut i conservat la seva casa de la memòria, des del balcó sobre l'Onyar. Literatura, periodisme, compromís.

L'Aragó va ser l'home que va donar consciència a la Girona del darrer terç del segle XX. L'Aragó va crear opinió amb la seva ploma i la seva capacitat de pactar amb la història i d'imaginar el futur que volia, l'Aragó va fer canviar la ciutat. L'Aragó va poder influir en la transformació de la Girona grisa i negra en la Girona viva i colorista d'avui, que emociona els que hi viuen i sedueix els que la visiten. Canviar costa, però, i a vegades és dolorós.

Deixeu-me parafrasejar Rilke per acabar: la Girona de l'Aragó és l'exterior del seu interior. I deixeu-me encara afegir aquesta frase de l'Aragó dels anys vuitanta: “I jo no voldria pas ser considerat com un cronista passiu de la mort de la meva ciutat, sinó com una persona que pren part activa en la seva lluita permanent per la vida.” Ho ha estat. Fins al final. Gràcies per tantes coses.