50 anys d’exorcisme

Hi ha tres pel·lícules de terror, del subgènere demoníac, que van quedar gravades en la memòria de l’imaginari col·lectiu de dues o tres generacions: La llavor del diable (1968), de Roman Polanski; La profecia (1976), de John Moore, i L’exorcista (1973), de William Friedkin. Totes tres basades en tres novel·les. La primera en Rosemary’s baby, d’Ira Levin, en què una jove acabada de casar pareix, sense ser-ne conscient, un fill engendrat pel dimoni gràcies a una conxorxa familiar i veïnal.

La segona s’inspira en The Omen, de David Seltzer, en què un ambaixador i la seva dona adopten un nen que resulta ser l’Anticrist i, ajudat per animals i forces de la natura, els farà la vida impossible, en sentit literal: matarà tot aquell que li faci nosa per als seus plans demoníacs.

I arribem a la tercera: The exorcist, de William Peter Blatty, basada en un fet real, en què una nena és posseïda pel dimoni i dos capellans, un de veterà i un altre de més jove en un moment de crisi de fe, faran tot el possible per alliberar-la.

Aquesta tercera fa 50 anys que va aparèixer i l’editorial Obscura ha decidit celebrar-ho publicant-la per primer cop en català, amb traducció d’Eduard Sepúlveda. La traducció, que es posa a la venda dijous vinent, no és de l’original del 1971, sinó de la versió revisada i ampliada el 2011 pel mateix Blatty.

William Peter Blatty (1928-2017) va ser un guionista i productor de cinema nord-americà. Va iniciar-se com a novel·lista còmic i va acabar tenint una carrera sòlida com a guionista a Hollywood, sobretot en comèdies. Però la comèdia va passar de moda, com explica l’autor al pròleg amb sentit de l’humor, com ara quan afirma que es va adonar que havia de canviar d’estratègia en veure el seu representant tres llocs davant seu a la cua de l’atur.

Per tot plegat, el 1968 es va tancar en una cabana a Tahoe per escriure en poques setmanes “una novel·la sobre una possessió demoníaca a la qual feia més de vint anys que donava voltes”. Ell mateix es veia, ironitza, aïllat i mig alienat, com el protagonista de La resplendor, del mestre del gènere de terror, Stephen King.

Les presses per poder-la vendre i guanyar uns quants dòlars van fer que “durant 40 anys hagi lamentat no haver fet un altre esborrany de la novel·la”, cosa que finalment va fer, polint detalls, arrodonint el final i afegint-hi un personatge nou “en una escena de sis pàgines” que s’imagina que “per als lectors serà la més esgarrifosa i més difícil d’oblidar de tot el llibre”. El mateix Blatty va encarregar-se del guió de la pel·lícula i va rebre l’Oscar al millor guió adaptat.

“L’exorcista és un llibre imprescindible per als amants del terror. Fa un parell d’anys el vaig rellegir i, encuriosit, vaig buscar ressenyes per internet i en una hi havia un comentari que deia que era incomprensible que un llibre com aquest, una obra cabdal de la literatura de terror, no estigués traduït al català. Cinc minuts més tard ja havia trobat quina agència gestionava els drets i m’hi vaig posar en contacte”, comenta amb orgull l’editor d’Obscura, Job Peró. “Amb això, seguim el camí que estan marcant altres editorials del gènere i que fan una gran feina en portar clàssics imprescindibles per primera vegada al català”, afegeix.

L’exorcista és una obra que ha inquietat i aterrit generacions de lectors. Inspirat en la història real d’una possessió demoníaca durant la dècada del 1940 als Estats Units, Blatty va ser l’artífex d’una trama terroríficament addictiva i de ritme narratiu trepidant que va col·laborar a transformar la cultura popular.

Amb tot, segur que hi ha molts més milions de persones que l’han vist en versió cinematogràfica, amb la banda sonora de Krzysztof Penderecki i la incursió als crèdits d’un fragment de l’obra Tubular bells, de Mike Oldfield, les aparicions inserides amb tècnica subliminar del dimoni Pazuzu, el bon elenc d’actors: Max von Sydow, Jason Miller, Ellen Burstyn, Lee J. Cobb... I Linda Blair, que després d’interpretar aquest paper quan tenia 14 anys no es pot dir que fes una carrera gaire lluïda; potser formava part de la maledicció que es va dir que tenia la producció, amb tot d’accidents, contratemps i morts.

És cert que després de la infinitat de paròdies que se n’han fet, ara costa veure-la sense riure. Un riure que la lectura de la novel·la original glaça.

De novel·les i pel·lícules i sèries de terror n’hi ha d’altres menes, com les dedicades a fantasmes, bruixes i esperits perversos en cases encantades; psicòpates i assassins en sèrie; zombis; fenòmens com una boira o un camp de blat on tot desapareix; animals monstruosos; transformacions, com ara La mosca, L’home invisible, L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde...

Vivim una pandèmia, que lamentablement també forma part del gènere de terror. D’aquí a poques hores sabrem si patirem terror polític, cas que entrin mals esperits al Parlament. Si això passa, d’aquí a quatre anys ens hem de posar d’acord per fer-los fora a cops d’exorcisme... democràtic.