Una tempesta alliberadora

Presentada fa dos anys a Nuevos Realizadores del Festival de Sant Sebastià, El horizonte (Le milieu de l’horizon), dirigida per la suïssa Delphine Lehericey, és una pel·lícula pràcticament de manual –però no per això rutinària o poc valuosa– sobre una experiència iniciàtica en l’adolescència. Aquesta passa per l’inevitable descobriment sexual i per una confrontació irada amb el món, que es concreta en realitats pròximes que s’acaben: la pròpia família, amb un règim patriarcal, i una vida lligada al món rural.

El cas és que l’adolescent Gus pedala veloç en bicicleta com si respirés la llibertat i s’ofega cada vegada que, obligat pel seu pare, entra a la granja de pollastres per recollir-hi els animals morts a causa d’una calor espantosa. Ambientada en una comunitat rural de la Suïssa francesa l’estiu de 1976, la pel·lícula és realista, però a la vegada s’hi fa present una sequera amb una dimensió simbòlica. Com en el cas de la tempesta que hi esclata: la violència que destrueix, però també crea la possibilitat d’alguna cosa nova i fins alliberadora. També és naturalista, però alhora estilitzada, de manera que convida a contemplar l’horitzó i busca una lluminositat i un cromatisme acollidors.

Complint amb un model narratiu associat a aquesta mena de relats iniciàtics, tot allò que es mostra en la pel·lícula ho és des del punt de vista del Gus, de manera que fins pot semblar forçat que alguna situació passi davant dels ulls. Tant se val. Preval la capacitat de crear un interès per allò que veu i pel que viu fins a una catàrtica abraçada a la mare (Laetitia Casta), que apunta una comprensió i generositat moral superiors a les del pare.