La Argentinita: Lorca i molt més
Paulina Fariza Guttmann publica la biografia d’una artista molt cèlebre als anys trenta i ara semioblidada
Com a ballarina i coreògrafa, va triomfar a tot el món amb una visió renovadora del ball espanyol
La ballarina i coreògrafa Encarnación López Júlvez, La Argentinita (Buenos Aires, 1897 - Nova York, 1945), va ser una artista molt cèlebre als anys trenta tant a l’Estat espanyol com als Estats Units i altres països, per mèrits propis com a gran renovadora del ball espanyol, i també ha passat a la posteritat per la seva amistat i col·laboració amb el poeta Federico García Lorca, amb qui va gravar una memorable col·lecció de cançons populars espanyoles. A pesar de tot això, La Argentinita ha estat poc estudiada i, fins ara, no hi havia una biografia que deixés testimoni de la seva vida i de la seva carrera, truncades com tantes altres coses per la Guerra Civil.
Per intentar resoldre aquest cas greu de desmemòria històrica, l’escriptora –tot i que també ha exercit com a editora, crítica literària, traductora i actriu teatral– Paulina Fariza Guttmann (Vinaròs, 1963) ha publicat La vida encontrada de Encarnación López, La Argentinita ( Bala Perdida Editorial ). En aquesta biografia ben documentada fins a l’últim detall, que al mateix temps es llegeix com una novel·la que comença amb la mort de La Argentinita al seu apartament de la Cinquena Avinguda novaiorquesa, Fariza reivindica la grandesa artística d’aquesta argentina filla de segovià i aragonesa, que va competir amb Raquel Meller pel regnat del món de les varietats, llavors en plena edat d’or, i va crear amb Lorca com a ideòleg i la seva germana Pilar López, també ballarina i coreògrafa, la companyia Bailes Espanyoles de la Argentinita, “en una època en què s’estava buscant el gran ballet espanyol, com ho estaven fent al seu país els Ballets Russos, intentant allunyar-se dels tòpics sobre l’Espanya profunda que havien difós internacionalment obres com la Carmen de Mérimée”, explica Paulina Fariza, que recorda que La Argentinita va treballar amb famílies flamenques i bailaoras septuagenàries en espectacles com ara Las calles de Cádiz i El amor brujo, amb què va “revolucionar el panorama teatral”, i també va intentar mostrar “la diversitat cultural de l’Espanya plural”. “A través de la figura de La Argentina reivindico també la importància dels anys 30, l’Espanya de la Segona República, un moment de dones lliures i d’una riquesa artística importantíssima en àmbits molt diversos”.
La curta i intensa vida de La Argentinita va estar molt marcada per la mort a la plaça dels cèlebres toreros Joselito, El Gallo, i Ignacio Sánchez Mejías –amb qui van ser amants–, aquest últim amb interessos intel·lectuals que el van vincular a la Generació del 27, i evidentment també per la mort en un context ben diferent del seu compadre Federico García Lorca.
