Un regal conceptual

“Políticament i estèticament, el missatge d’aquestes obres no caducarà mai”, va dir ahir un exultant Rafael Tous en la presentació de l’exposició En temps real (fins al 9 de gener), que ha organitzat el Macba per celebrar la nova titularitat pública de la seva col·lecció d’art conceptual català. Integrat per un miler de peces, per bé que a la mostra en llueixen una mica més de la meitat, és el conjunt més important que ha entrat al museu de la plaça dels Àngels en el seu quart de segle d’història.

Als anys setanta, Tous, avui octogenari però sense que se li hagi desgastat la seva passió, va ser el gran còmplice de la generació d’artistes que van trencar les regles del joc de l’art submís als interessos del poder utilitzant materials de rebuig o els seus propis cossos en acció per alertar dels mals del món. Tous els va ajudar, anímicament i econòmicament, llavors i després, perquè creia que el que feien era tan potent que no només tenia valor en aquell moment sinó que en tindria “per sempre”. I el temps li ha donat la raó.

Avui la seva col·lecció té un preu incalculable, però és justament això el que l’ha empès a donar-la a canvi de res (a l’Ajuntament, que l’ha dipositat al museu), per no trair-se. “No les vaig comprar per fer-ne una especulació monetària sinó per estar a prop dels artistes. Vaig conviure amb ells, me’ls estimava i me’ls estimo.” Es va “enfangar” en els seus processos creatius; literal, explica, en els de l’artista de qui té més obra, Pere Noguera, l’alquimista de la terrissa.

Alguns dels 28 creadors enxarxats en el seu fons el van acompanyar ahir al Macba, emocionats de tornar a veure treballs que feia una pila d’anys que no havien vist. Eugènia Balcells es va retrobar amb el seu Supermercart. I en parlava com si l’hagués creat el dia abans. El cas és que el va fer el 1976, just acabada de tornar de Nova York, per a la Sala Vinçon. Va concebre una mena d’enciclopèdia de petits objectes dins de bosses de plàstic per denunciar l’ideari del “tot en venda” del sistema capitalista. El primer receptacle, el que correspon a la lletra a, conté aire. N’hi ha un altre amb condons que a l’època va causar molt rebombori. La van insultar, però Balcells s’estima més recordar que Brossa va visitar l’exposició “quatre cops” i que es van fer molt amics.

No ha caducat el missatge d’aquesta peça que apel·la a la vida, i també a l’art, com “un tresor comú” que cal defensar enfront dels que “tot ho marquen amb el preu del diner”, exclama l’artista. També és vigent, i tan visionari, el sentit de l’obra Deixeu-me veure allò que no es veu. Les Meninas (1973), de Ferran Garcia Sevilla, un altre dard que fa diana al consum indiscriminat, inclòs de cultura adotzenada i autocomplaent en els museus presoners del turisme de masses. “L’espectacularització ha neutralitzat la funció de l’art”, es dol el combatiu Garcia Sevilla, que gràcies a la donació de Tous per fi també estarà representat al Macba amb un treball de la seva etapa conceptual.

De la nòmina d’autors del col·leccionista, el museu de la plaça dels Àngels ja en conservava obres de pràcticament tots. Les que han ingressat són “altament representatives, en cap cas anecdòtiques”, subratlla Antònia Maria Perelló, cap de la col·lecció del Macba i comissària de l’exposició junt amb Claudia Segura, també de l’equip de conservadors del museu. És a dir, que no hi han entrat uns artistes extraterrestres sinó els artistes i les pràctiques crítiques que des dels orígens del Macba configuren el seu discurs. El destí natural de la col·lecció Tous era el Macba. “S’hi imbrica perfectament. És com si sempre hagués estat aquí”, raona Perelló.

Un dels pocs artistes que no hi tenien cap obra és Benet Ferrer. Tous li va comprar més coses de les que ell es pensava, uns objectes quotidians, com ara uns desembussadors, fets amb ceràmica, i ho ha descobert ara amb sorpresa. Han passat molts anys, però el que no ha oblidat són les visites que feia al seu estudi. “Venia il·lusionat, com un nen entremaliat.” Antoni Llena tampoc no va saber fins fa poc que Tous havia adquirit l’única peça que va crear als anys setanta, per a una mostra de l’escola Eina, Dolmen, un roc fet de paper, “perquè –precisa– és com jo veia el món: extremadament fràgil”.

Tous també es passejava ahir pel Macba com si estigués veient les seves ja exobres per primera vegada. De fet, el museu n’ha ressuscitat unes quantes restaurant-les i inclús tornant-les a produir. La feina de recuperació ha estat important en el cas de tres grans instal·lacions que es van presentar el 1989 a la Sala Metrònom, el mític espai del Born que va propulsar Tous mateix, obstinat a donar suport a les expressions culturals més arriscades. Una llueix dins del museu: Europa. Arqueologia de rescat, de Francesc Abad, un artista molt mimat pel col·leccionista. Una altra a la Capella dels Àngels: No hay replay, de Carlos Pazos, amb la seva ironia àcida en estat pur. I la tercera a la mateixa Sala Metrònom: Les portes de Linares, de Jordi Benito, que va tenir un final trist, el 2008. Ell va ser el més salvatge de la colla dels conceptuals. Dues dècades després, han reaparegut els bous dissecats que va fer servir per evocar la mort de l’art, amb l’excusa de rendir homenatge al torero Manolete.

I aquesta és una altra bona notícia. Que l’activitat artística ha tornat a Metrònom, tancat des del 2006. “No descarto reactivar-lo. Mentre jo estigui viu tindré interès pel món cultural”, rebla Tous.