Art

Tàpies realista

La fundació de l’artista allotja una exposició dedicada a les obres que va crear amb objectes humils i ordinaris que invoquen la dura i trista postguerra

A la seva Memòria personal, Antoni Tàpies va confessar que se sentia més realista que els pintors que se’n diuen. El seu gran aliat per ser-ho va ser l’objecte, incorporant-lo a les obres o directament convertint-lo en l’obra d’art mateixa. De realitats n’hi ha moltes, i la que l’artista va mirar de cara va ser la de la pobresa, la manca de llibertats i la resistència dels qui, com ell, es van negar a resignar-se en la dura postguerra. Els objectes que va escollir parlaven de i en nom d’aquesta realitat. Eren extremadament humils i ordinaris: mobles vells, utensilis domèstics, roba bruta.

La Fundació Tàpies allotja una exposició que se submergeix en aquest Tàpies que va posar La realitat en primer pla (fins al 30 de gener), títol del suggeridor projecte que ha comissariat Núria Homs amb mig centenar de peces procedents de la mateixa institució, la família de l’artista i col·leccionistes privats. Cronològicament, el discurs se centra en els anys seixanta i setanta, els del desvetllament d’aquest mètode artístic que, així i tot, Tàpies ja havia experimentat tímidament abans. El Nadal del 1956, per exemple, per a un aparador efímer de la botiga de roba Gales del passeig de Gràcia va gestar un muntatge amb una vella persiana i un violí atrotinat. Va ser una acció de crítica agosarada de la societat de consum sobretot perquè la feia dins mateix d’un dels temples de la burgesia barcelonina.

L’encàrrec li va fer el crític Alexandre Cirici, que l’acabaria qualificant com un precedent de l’arte povera. “Tàpies, però, sempre deixava la petjada de la seva mà en els objectes: ditades, lletres, guixades, inscripcions... Això el distingeix de l’arte povera”, precisa Homs. A Coixí i ampolla (1970), hi va estampar el número 8. És d’aparença surrealista, però la comissària adverteix que l’artista no tenia cap intenció de representar el subconscient reprimit: “El que Tàpies anhela és que aprenguem a mirar la realitat amb objectes senzills que custodien l’essència de les coses.”

Aquesta peça és propietat de la col·lecció Maeght, que també n’ha deixat d’altres de magnífiques com Gran tela blanca lligada (1969), mai exposada a Barcelona. L’objecte triat va ser una corda per cosir una immensa ferida que supura dolor, ràbia i impotència.

Tàpies fa política en tots els seus treballs. Una altra cosa és que els que s’haurien de sentir al·ludits els entenguin. Sovint els entenen prou bé. Les seves obres catalanistes li porten problemes. A les acaballes de la dictadura realitza Catalunya-llibertat i Inscripcions i quatre barres damunt arpillera, que no es van exposar en públic fins després de la mort de Franco. “Se n’adona que no pot ser tan directe, que ha de ser més subtil”, diu Homs. I llavors s’inventa un homenatge encobert a Salvador Puig Antich gravant les inicials de l’últim executat amb garrot vil en un marge de la tela. O titula un quadre Companys, sense el Lluís, que l’únic que conté és un mocador blanc tacat de sang. El president sempre en duia un a la butxaca superior de la camisa.

Duchamp, font incessant

El Tàpies objectual deu molt a Marcel Duchamp. Sempre amb les antenes posades, es va entroncar amb el moviment que als anys cinquanta va reivindicar el pare de l’art conceptual per catalitzar el que es va anomenar nou realisme amb el propòsit de contrarestar l’hegemonia de l’expressionisme abstracte americà i de l’informalisme europeu, del qual Tàpies era un dels màxims representants. Duchamp va formar part del jurat que el 1958 va concedir el premi Carnegie a Tàpies. I aquell mateix any els dos creadors es van conèixer a Barcelona en un sopar organitzat pel Club 49 en reconeixement a l’artífex dels influents ready-mades, fets amb objectes quotidians.

Com el més cèlebre de tots, La font, l’urinari invertit que el 1917 va escandalitzar les ments benpensants. Va ser destruït, però la literatura que ha generat durant més d’un segle no té parangó amb cap altra obra d’art. L’artista francès Saâdane Afif va començar a recopilar el 2008 textos que s’hi referien, i no es va aturar fins que en va tenir 1.001. Retallats i emmarcats, configuren una monumental instal·lació que ara també s’exposa a la Fundació Tàpies al costat d’altres projectes que Afif ha dedicat al llegendari orinal de cap per avall. Sap quan els comença però gairebé mai quan els acabarà. Els articles que s’escriuen sobre els seus arxius de La font (com aquest que estan llegint) també es converteixen en material artístic. I hi involucra altres creadors per ramificar-lo en més disciplines, com la musical: els encarrega lletres de cançons que s’hi inspirin i que, al seu torn, fa que sonin amb l’ajut d’un compositor. A la mostra de la Tàpies n’hi ha afegit dues de noves, d’Ignasi Aballí i Alicia Kopf.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia