La música i la vida

Avui fa dos mesos que va morir, als 86 anys, Francesc Burrull, pioner del jazz a Catalunya, arquitecte, com a director musical de Concèntric, de la Nova Cançó, autor de l’himne del Barça i home a l’ombra en treballs de Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i La Trinca, entre molts altres artistes. Mentre Burrull, amb problemes respiratoris i de vista, es fonia, Àlex Gómez-Font i Pau Guixà realitzaven un documental que s’endinsava en l’ultimíssim projecte artístic del compositor i pianista de Vilanova i la Geltrú ( posar música a un recull de poemes inèdits del seu amic Pere Tàpies) i que, ara, competeix en la secció oficial del festival In-Edit, on es projectarà, demà a les 19:30 h, als Multicines Aribau de Barcelona. “Burrull tenia claríssim que, tan bon punt acabés el documental i aquest disc amb versos de Pere Tàpies, es moriria, i així va ser”, explica Gómez-Font, que recorda com, durant l’últim dia que va trobar-se amb el compositor i pianista, que es va mostrar reticent durant uns quants anys a tirar endavant el documental, Burrull li va arribar a parlar d’un projecte consistent a capgirar l’himne del Barça. “Era la seva manera d’enganxar-se a la vida”, assegura. “En ell es demostra de ple com la música pot ser un veritable motor de vida per a les persones.”

Francesc Burrull. Un buit que s’ha d’omplir (Accent Films), una cinta que aborda també, diu Gómez-Font, “la solitud amb què estem tots davant la mort”, no és una “desfilada de models” en què les estrelles amb qui va treballar Burrull canten les excel·lències del personatge, sinó un documental, sobretot, que reflecteix com d’important pot ser la música en algú en l’ocàs de la seva existència. “Era impressionant veure com algú tan vell i fet pols, tan bon punt es posava davant del piano es transformava en tota una altra persona”, indica el director, que cedeix bona part del protagonisme del film als músics del Garraf que van cuidar Burrull en els seus últims dies de vida.