Arts escèniques

Crítica

òpera

Repetició amb escassa diferència

La sensació de tornar a veure allò vist i conegut no deixa d’aparèixer

El Liceu sembla destinat a ser un teatre de sorpreses. Després d’haver-nos fet tocar, certament, el paradís amb grans produccions com ara l’Orpheus de Telemann amb René Jacobs, l’extraordinari Oedipus Rex de Stravinsky amb una confirmació del bon estat de forma dels cossos estables del teatre o un més que reeixit Pierrot Lunaire, la programació ens ha tornat a insistir en una producció de Rigoletto (1851) idèntica a la que ja havíem pogut veure fa només quatre anys. La repetició només es pot entendre des del prisma d’aquells que, puerilment, creuen que això de les òperes va de simples productes que es compren per un públic que sempre vol comprar el mateix obviant, així, la funció prescriptora i talentosa d’un teatre públic de fer comprendre la importància i transcendència d’altres importants títols. I si es fa per amortitzar la producció, alguna cosa cal també reflexionar. Per què no repetir, per exemple i a propòsit de Verdi, La forza del destino (1862) o programar algun dia l’interessantíssim Stiffelio? Mentrestant, però, ens podem fer les trampes al solitari que vulguem amb estratègies buides de mercadotècnica, inclosos podcasts per oblidar, i esperar que el producte faci la resta. Però Rigoletto és més que un producte, i no deixa de ser una obra mestra concebuda a partir d’un excel·lent llibret de Francesco Maria Piave, on la llengua italiana és la clau per assolir una unitat de l’encaix entre música i paraula. Potser la relació d’Itàlia amb l’obra expliqui el perquè de la magnífica concepció dramaturgicomusical del director musical milanès Daniele Callegari. És a partir d’aquesta direcció que Callegari sap repartir el joc i assolir l’equilibri amb uns més que bons solistes vocals (Brück, Pirgu i Khismatullin) en la tríada Rigoletto-Duc-Gilda ben assistits per la resta d’un repartiment i un cor masculí en ascens. Però la sensació de tornar a veure allò vist i conegut no deixa d’aparèixer, per la qual cosa un es planteja si aquest Rigoletto, en veritat, és recepcionat per nous afeccionats o bé és un exercici de repetició amb escassa diferència per als liceistes de sempre.

Rigoletto
Director: Daniele Callegari, Directora d’escena: Monique Wagemakers
Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 30 de novembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona