Llibres

Alina Bronsky. A. Bronsky

Novel·lista

“Decidir el ‘missatge’ arruïna els llibres”

Les persones grans tenen més coses a explicar, són personatges molt més enriquidors
Molts detalls dels meus llibres provenen de la meva observació i experiència

Alina Bronsky, de tarannà simpàtic i proper, va néixer el 1978 a Rússia, va passar la infantesa al costat asiàtic dels Urals i la joventut a Alemanya, on encara viu. La seva primera novel·la, Scherbenpark (2008), va ser un best-seller, es llegeix a les escoles d’Alemanya i se n’ha fet una pel·lícula. Posteriorment ha publicat diverses novel·les i també contes infantils, i de tot plegat ha rebut diversos premis.

En català, Les Hores va publicar el 2019 la recomanable L’últim amor de Baba Dúnia. La mateixa editorial ara publica La trena de la meva àvia (traduïda per Ramon Farrés), que també és una obra especial i encisadora.

El Max és un nen rus que viu amb l’àvia i l’avi en un pis per a refugiats a Alemanya. L’àvia Margo és una matriarca russa que imposa les seves normes estrambòtiques amb mà de ferro. Està convençuda que en Max és un nen dèbil i malaltís, i per això l’aïlla del món, segons ella, ple de perills higiènics. L’avi Txinguis és un home taciturn que s’enamora d’una veïna jove que té una filla de l’edat del Max.

Com evolucionarà, la relació? El Max realment és un figaflor? Existeix l’home pèl-roig que segresta nens? I qui són, els pares del Max? Aquestes i altres incògnites, Bronsky les planteja i les resol amb un estil amable, però gens tou, i una economia de llenguatge exemplar.

‘La trena de la meva àvia’ comença amb una càrrega alta d’humor que després es va diluint. Suposo que és perquè la situació dramàtica que viu el Max sota el control estricte de l’àvia Margo no resulti insuportable de llegir...
No busco que la meva novel·la sigui més o menys divertida. Si hi apareixen acudits, només els deixo fer el seu camí. El que realment intento evitar és un to tràgic o fins i tot massa seriós. Algunes coses que explico són prou tristes, així que m’encanta la idea que els lectors encara somriguin o potser fins i tot riguin mentre llegeixen la meva novel·la.
Com en la seva novel·la anterior, ‘L’últim amor de Baba Dúnia’, la protagonista –amb permís del Max– és una dona gran d’edat però de físic i caràcter forts. Coneix dones similars i per això les retrata? La ‘baba’ pal de paller familiar suposo que és un personatge força habitual en la tradició russa, i en la d’altres països...
Tinc la sort de conèixer moltes dones fortes, meravelloses i boniques. Totes han estat joves alguna vegada [riu]. Intento no retratar una persona en concret, no voldria que ningú es reconegués en el meu llibre. Així que els meus personatges tenen trets de moltes persones diferents. I com que les persones grans tenen més coses a explicar, resulten uns personatges molt més enriquidors.
Tot i el seu comportament obsessiu i el seu mal caràcter, veiem que la Margo té un passat artístic (ballarina) i una mentalitat parcialment ‘moderna’, per com accepta, no només que el seu marit hagi tingut relacions amb una noia jove, sinó que fins i tot s’estima el fill que tenen i protegeix la noia (Nina). És un missatge de sororitat, feminista, d’alguna manera?
No sé si la novel·la conté aquest missatge, però no m’importa que algú llegeix el llibre d’aquesta manera. En realitat, la mentalitat de la Margo no només és moderna, també és molt arcaica. Quan mirem enrere en la història de la humanitat, descobrim moltes menes diferents de conceptes familiars en diferents èpoques i cultures. Per tant, el tipus de família mosaic que es descriu en el llibre podria ser especialment sorprenent o desafiant, si ho mirem avui dia.
Com la va escriure? Tenia clar tot el que de mica en mica es va desenvolupant? O va anar escrivint capítols amb els cinc personatges principals i va anar teixint la ‘trama oculta’ sobre la marxa?
Normalment intento començar a escriure quan puc imaginar el final d’un llibre. De vegades m’enamoro d’una història o d’alguns personatges principals i començo a escriure escenes massa ràpid, massa aviat. Això poques vegades va bé. Necessito familiaritzar-me primer amb els meus personatges. Després, les idees per anar creant la trama venen soles.
Tenia decidits altres temes de què parla de manera subtil? Com ara la vida dels refugiats a Alemanya, la diferència entre ètnies i cultures, l’adaptació al nou lloc o l’enyorança de l’origen, les relacions familiars, el dol, l’amor...
Penso que decidir per endavant els temes, o fins i tot els missatges que s’han d’interpretar en llegir-lo, arruïnen qualsevol llibre. Intento explicar històries tan bé com puc i trio els paràmetres amb què estic familiaritzada.
Hi ha alguna cosa autobiogràfica, en l’obra? Ho comento per la coincidència que vostè va emigrar de Rússia a Alemanya en una època i una edat aparentment similars a les del Max, el narrador de la novel·la...
No ben bé. En Max està menys a prop meu que altres protagonistes dels meus llibres anteriors. Ell és molt més jove que jo quan vaig arribar a Alemanya. Viu amb els seus avis i, a més, és un nen. Dit això, molts detalls dels meus llibres provenen de la meva pròpia experiència o, encara més sovint, de la meva observació. Poques vegades penso en res més concret que això.
Tècnicament resulta impecable com ho narra tot a través de la mirada del Max, perquè ho fa sense ‘sortir’ del personatge, ni trair el punt de vista en cap instant. I el lector ho va veient i entenent tot. Tot el que cal en cada moment... Com el va construir?
Gràcies! Em va costar una mica trobar un bon punt de vista per explicar la història. Vaig provar diferents perspectives i vaig estar molt contenta quan finalment vaig trobar en Max i vaig decidir continuar-hi. Tan bon punt el vaig tenir, tot va ser fàcil. El que em va agradar especialment d’això va ser l’oportunitat de tenir una veu molt amable i indulgent per narrar la història.
Les seves novel·les es fan de molt bon llegir perquè no són innecessàriament llargues; al contrari, aprofiten d’alguna manera la tècnica de la narrativa breu, mostrar l’essència, sense resultar críptiques. Ofereix una part de les situacions i de la psicologia dels personatges i mai és excessivament descriptiva. Hi està d’acord?
Mai he pensat en la meva escriptura d’aquesta manera. Com que la gent sol voler coses que no té, admeto que envejo els escriptors que són capaços d’escriure novel·les llargues i èpiques [riu]. Però, en tot cas, m’encanta com ho descrius, moltes gràcies!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona