Evocació de la joventut perduda

Als 20 anys, el 1985, Valeria Bruni Tedeschi va decidir fermament ser actriu i va aconseguir entrar a l’escola del mític Teatre Nacional Les Amandiers, que dirigien Patrice Chéreau i Pierre Romans. Passat aquest temps, l’actriu i cineasta ha volgut evocar aquesta iniciació al teatre (i les experiències vitals d’aquell moment de la seva joventut) a Les Amandiers, presentada a concurs a Canes. Per primera vegada, Valeria Bruni no actua en una seva pel·lícula, però el seu cinema, on destaca d’una manera especial Un château en Italie, continua sent un joc d’autoficció: tot convida a reconèixer-la en la protagonista que, interpretada per Nadia Tereszkiewicz, viu amb passió la seva iniciació en el món del teatre mentre es relaciona amb els companys de l’escola i s’enamora d’un jove autodestructiu que, enganxat a l’heroïna, està condemnat a un destí tràgic.

En una època marcada per la por a la sida, aquest grup de joves no deixen de lliurar-se a la promiscuïtat sexual amb un desig de viure intensament. Tot vol ser molt intens a Les Amandiers. Potser massa. Mentre s’esdevenen els assaigs i els moments de vida frenètica, es pot tenir la sensació que s’acumulen els clixés sobre el món teatral d’una manera impostada, com ho exemplifica el poc convincent Patrice Chéreau encarnat per Louis Garrel: una caricatura del director exigent i implacable. Valeria Bruni no aconsegueix ressuscitar cinematogràficament aquella experiència viscuda i, en tot cas, convida a veure o reveure Hôtel de France, el film amb el qual, el 1987, Patrice Chéreau va fer una adaptació contemporània de Platonov a partir del muntatge teatral d’aquesta primera obra de Thèkhov que, un any abans, havia dirigit amb els alumnes de l’escola: allà hi són, entre altres, Valeria Bruni, Vincent Pérez, Agnès Jaoui, Bruno Tedeschini, Marianne Denincourt, i potser també l’esperit viu d’aquella experiència.

També s’ha presentat a concurs a la secció oficial Holy Spider, un thriller del director iranià (nacionalitzat danès, fa anys que s’ha establert a Copenhaguen) Ali Abassi, que s’inspira en un cas real esdevingut fa uns anys en una ciutat del seu país, on ben segur no s’exhibirà aquesta pel·lícula: un assassí de prostitutes (convençut del fet que no és un assassí, sinó un executor moral que elimina dones pecaminoses i vicioses) actua impunement, sense que la policia sembli fer res per detenir-lo mentre que la mateixa societat ho consent, fins que una periodista no només investiga el cas, sinó que es proposa posar un parany al criminal. És un thriller amb una narrativa força convencional, però que adquireix força per la seva dimensió política.

El també director de Teheran Tabú, on explora un món fosc de la capital iraniana, exerceix a Holy Spider una crítica implacable d’una societat ferotgement masclista i patriarcal que, emparada en una moral religiosa, pot convertir un assassí de prostitutes en un heroi mentre permet que les dones siguin assetjades i controlades.