Mor la fotògrafa i poeta Ouka Leele
Premi Nacional de Fotografia 2005, tenia també una molt interessant obra poètica i pictòrica
La fotògrafa Ouka Leele ha mort aquest dimarts, un mes abans de fer 65 anys, segons han informat a Efe fonts de la família de l’artista. Bárbara Allende Gil de Biedma, coneguda com a Ouka Leele, ha mort en un hospital de Madrid aquesta tarda després d’una llarga malaltia, i les seves restes mortals han estat traslladades al Tanatori de San Isidro.
Premi Nacional de Fotografia 2005 i Medalla de Plata de la Comunitat de Madrid, entre molts altres guardons, Ouka Leele va ser un membre destacat de la Movida Madrilenya, així com una poeta que havia destacat així mateix en recitals arreu del país. Cosina del poeta Jaime Gil de Biedma i d’Esperanza Aguirre, Ouka va fer els primers passos a la Barcelona contracultural dels anys setanta, com li agradava recordar. Amb el seu company El Hortelano, també desaparegut, va formar part de l’incandescència de la capital catalana abans de ser un dels rostres de l’estètica de la Movida, potser el referent que més s’ha mantingut al costat de Pedro Almodóvar. La seva poesia era d’una delicadesa que reflectia molt bé el seu caràcter pausat i reflexiu. Se la podia veure en nombroses activitats: pintant mentre un músic tocava o recitant, com vaig tenir la sort de fer amb ella en diferents recitals, un fa pocs anys a la Llibreria Blanquerna de Madrid, convidats per Gabriel Planella. També va estar vinculada a la galeria catalana de Rocío Santa Cruz, de la Gran Via amb Pau Claris.
La seva bellesa eren els colors i els versos, que sovint portaven a situacions inquietants, amb uns pentinats on podien trobar de tot, musclos, gambes, fruita, pops i tot el que li passés pel cap en determinat moment del muntatge. Tal com explicava ella mateixa, la poesia va ser un dels seus vehicles principals perquè el pinzell i la màquina fotogràfica eren complement d’una manera de fer diferent, profundament artística. La poesia era una gran eina de treball per construir a través de la paraula els mons onírics, que també reflectien els seus quadres i retrats, molts d’ells vinculats a la generació de la revista Star i a la Barcelona preolímpica. Al volum De la embriaguez desnuda, que compilava la primera part de la seva obra poètica, resumia que “podeu volar amb la imaginació, somiar, sentir... I si ho aconsegueixo, s’adormirà la meva ànima amb un etern somriure.” Ens costarà oblidar-la, musa d’ella mateixa i artista total.