Cinema

Serra sacseja Canes

El cineasta català rep una intensa ovació per ‘Pacifiction’, un bell film sobre la podridura del món que irromp al festival com un ferm aspirant a la Palma d’Or

El film de Serra té com a protagonista un omnipresent i extraordinari Benoît Magimel

Encara que a França s’exhibirà amb el de Tourment sur les îles, el títol internacional de la nova pel·lícula d’Albert Serra és Pacifiction. Certament, és una ficció rodada a Tahití, illa del Pacific que continua sent una colònia francesa, amb tot el gust del cineasta per crear una fantasia sense convencions realistes, però no hi és aliena la intenció de reflectir-hi una visió del món que incideix en la podridura: els secrets d’Estat, l’experimentació amb l’armament nuclear, els cossos humans com a mercaderia, la cobdícia i els negocis foscos, la impunitat dels poderosos, la inutilitat o el consentiment de la política respecte de les desigualtats socials que creen un malestar que, en tot cas, s’intenta controlar per evitar una revolta. Aquesta visió del món és en tensió amb la bellesa d’unes imatges suggeridores, fascinants, hipnòtiques i a la vegada inquietants que, com si creessin la il·lusió d’un paradís enmig de l’infern, confirmen allò que sempre promet Serra: aportar encara una cosa original, sorprenent, al món del cinema.

Protagonitzat per un omnipresent i extraordinari Benoît Magimel, que hi interpreta el màxim representant de l’Estat francès a l’illa, Pacifiction ha ‘bouleversé’ (trastornat, remogut, commogut) una secció oficial a concurs que necessitava un film com aquest, però que continua plantejant molts d’interrogants. Imperen les pressions derivades del poder de certes distribuïdores, sobretot pel que fa a les franceses, en el moment de decidir el contingut de la competició oficial, devaluada i fins i tot diluïda entre tantes seccions? De fet, és una pregunta retòrica i només cal tenir present la invasió de produccions distribuïdes per Wild Bunch. A partir d’aquí, com n’ha quedat apartada Godland, del cineasta islandès Hyulnur Palmason, mentre que en forma part una pel·lícula sense ànima, Stars at Noon, impropia de la francesa Claire Denis?

El cas és que Palmason (revelat amb Un blanc, un blanc dia) s’ha hagut de conformar amb presentar a Un Certain Regard una pel·lícula immensa que, competint amb Pacifiction, potser conté les imatges més belles i poderoses vistes en aquesta edició del festival. Tals imatges, en format quadrat 1:33, parteixen de les fotografies (considerades les primeres que, cap a finals del segle XIX, van fer-se a Islàndia del segle XIX) d’un jove capellà danès destinat a seguir la construcció d’una església protestant en un lloc de l’illa que aleshores encara formava part de Dinamarca. Per arribar-hi, fa un llarg viatge ple de dificultats que transcorre en paisatges filmats tan prodigiosament que fan visible el sublim (allò terriblement bell que ens sobrepassa) com potser fa temps que el cinema no ho feia. Sense mimetismes, els interiors poden fer pensar en Dreyer mentre que també és possible pensar en les travessies del western durant el viatge. A més, durant la construcció de l’església, hi palpita la voluntat de crear comunitat com en certs films de John Ford: fins i ha un ball equivalent al de My Darling Clementine. Tanmateix, la comunitat és fràgil i impostada havent-hi una tensió (entre els danesos i els islandesos) que esclata amb violència.

Mentre que l’extraordinària Godland s’ha projectat, doncs, a Un Certain Regard, Claire Denis (que tot just fa tres mesos va guanyar el premi a la millor direcció a la Berlinale amb Avec amour et acharnement, història d’una passió tortuosa protagonitzada per Juliette Binoche i Vincent Lindon, el president del jurat oficial) ha entrat per primer cop a concurs a Canes amb un dels seus films menys inspirats. Ambientat en temps de pandèmia a la Nicaragua controlada per Daniel Ortega amb un règim dictatorial i corrupte, Stars at Noon té com a protagonista una suposada periodista nord-americana (interpretada per Margaret Qualley, filla d’Andie Macdowell) de la qual no s’acaba d’entendre què hi fa en aquell país, del qual no pot marxar perquè té retingut el passaport. Un desig de viure perillosament? Exercint la prostitució per sobreviure-hi, coneix un anglès (Joe Alwyn) implicat en un negoci tèrbol. Se suposa que, mentre són vigilats i perseguits, viuen una passió que és fa difícil de creure per molt que Denis mostri els seus cossos abraçats i suats. Mal narrada, amb incongruències, de fet no et creus res. Ni té força política ni romàntica.

Finalment, és inevitable referir-se a l’Elvis, de Baz Luhrman, sempre excessiu i a vegades prou brillant, com ara a Moulin Rouge. Presentat fora de competició, aquest biopic es narrat des del punt de vista del mànager (un vampir que, encarnat per un caricaturitzat Tom Hanks, va amagar la seva identitat amb una de falsa: el coronel Tom Parker) del cèlebre cantant de rock-and-roll. Luhrman satura amb les imatges i es fa reiteratiu, però apunta una idea interessant: inspirant-se en els ritmes dels afroamericans en un país racista i despertant l’erotisme amb el moviment corporal, Elvis Presley (Austin Butler) va convertir-se en un enemic de l’ordre castigat amb dos anys de servei militar a Europa: quan va retornar, va protagonitzar films de Hollywood i, domesticat i explotat, va autodestruir-se mentre s’exhibia en un hotel de Las Vegas.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia