L’alegria dels efímers

En la seva antologia de poetes hel·lenístiques, Les germanes de Safo, Maria Àngels Anglada ens diu que “l’obra d’art que són La mort a Venècia de Luchino Visconti i el llibre de Thomas Mann que l’inspira són, al capdavall, fills de la cançó de Safo Em sembla igual que els déus..., la qual ens descriu per primera vegada en la poesia que anomenem occidental els efectes de la passió amorosa nascuda de la contemplació de la bellesa.” És una bona interpretació que sintetitza els motius que van inspirar la cèlebre poeta grega, més enllà de tot el que ha generat el seu mateix nom i poble de procedència. Els que vulguin investigar i superar els tòpics ja no tenen excusa perquè Proa presenta I desitjo i cremo. Poesies incompletes de la mítica poeta Safo de Lesbos, en edició i traducció d’Eloi Creus i un epíleg de Maria Callís. És el primer volum que recull tota la poesia de Safo de Lesbos en català en una acurada edició bilingüe per als que vulguin rescatar el seu grec universitari o de la secundària. Eloi Creus, que aquest any fa trenta anys, ens presenta una versió moderna i desinhibida, que es fa ressò de la fascinació dels grecs i dels romans per la poesia i la figura de Safo, poeta i música de finals del segle VII aC que havia triomfat poèticament en un món i una societat extremament masclistes i que anava més enllà de considerar-la a la mateixa altura que Homer. Safo formava part del cànon dels nou grans lírics grecs al costat d’Alceu, Anacreont o Píndar, però no tan sols això, sinó que en més d’una ocasió se l’havia considerat, directament, la desena de les muses: “La seva poesia va fer fortuna en l’obra de molts poetes, especialment en la de Teòcrit i els lírics i elegíacs llatins (Catul, Properci, Ovidi). La seva fama era tan extraordinària que, com Virgili a l’edat mitjana, va esdevenir un personatge de l’imaginari col·lectiu, més enllà de la seva obra. Safo ja no era tan sols la poeta de l’amor lèsbic, sinó també la protagonista de comèdies obscenes o de biografies fantasioses que la tractaven d’amant insaciable i depravada o directament de prostituta.”

Els tòpics han acompanyat la subtil poeta grega fins a convertir-la en marca, tendència i, fins i tot, metonímia per expressar una determinada condició sexual. De fet, Eloi Creus qüestiona gran part de les referències que es tenen de la poeta, des de les que fan descripcions pejoratives fins als que inventen llegendes sobre la docència a senyoretes.

La base científica és que “la conservem a trossets: uns dos-cents fragments, alguns prou llargs, d’altres només formats per una o dues paraules. I això que, per algunes fonts, sabem que l’obra de Safo es va editar, estudiar i catalogar ja en època alexandrina. En efecte, els gramàtics alexandrins van reunir la poesia de Safo i la van editar i catalogar en vuit o nou llibres (o més ben dit, rotlles), tants com muses, en funció de la mètrica i dels gèneres a què pertanyien les composicions”. El volum I desitjo i cremo conté aquests poemes d’una gran versemblança, com quan, per exemple escriu: “¿i no tens mare, tot allò que ens cal / per a la festa / esplèndida, ara que n’és temps? / Aquesta és l’alegria dels que som efímers. / Que pugui ser feliç, sempre que els déus / deixin que l’arpa / em canti i jo la senti...” En l’encertat epíleg, Maria Callís conclou que “tota l’obra de Safo impressiona no només pel que diu, sinó també pels meandres que sabem que ha fet per arribar fins a nosaltres”.