Una temible fiblada

Aquesta setmana s’ha complert el somni de tenir una de les joies de la literatura clàssica, Epigrames de Marcial, que apareix en una fornida edició de 1.132 pàgines, a Adesiara, a càrrec del llatinista Jaume Juan Castelló, que no va saber definir els anys que havia passat en aquesta magna aventura. La versió ha rebut el primer premi Vila de Martorell Memorial Montserrat Ros de Traducció de Clàssics. Els que l’esperàvem no podem fer altra cosa que considerar-la un esdeveniment perquè només teníem la versió censurada –i segurament autocensurada– del poeta mallorquí Miquel Dolç per a la Bernat Metge, iniciada als anys quaranta, després de la guerra. No cal dir que aquesta versió antiga té moltes anècdotes, sobretot en els poemes més sexuals, per dir-ho curt i ras.

L’editor d’Adesiara Jordi Raventós va portar per a la presentació a la premsa a la Llibreria Alibri del carrer de Balmes el mestre Jaume Pòrtulas, catedràtic de grec de la UB, que va començar la seva intervenció puntualitzant que el terme epigrama prové d’inscripció. Marcial és un mite de la literatura llatina, un dels grans hispans, perquè provenia de Bílbilis, l’actual Calatayud, dintre de la Tarraconense. I la seva obra conté de tot en els quinze llibres, des dels epigrames satírics i punyents a aspectes tendres en què s’eleva tant com Virgili. Podríem dir que també és el que millor reflecteix la vida quotidiana dels romans, els seus hàbits, les professions o les maneres de viure. Diríem que des dels diferents angles no te l’acabes, o pots estar llegint-lo tota la vida, cosa que fins ara no podíem fer si no ens acompanyàvem d’edicions castellanes com els de Cátedra.

Marc Valeri Marcial (Bílbilis, 38/41-c. 104 dC) és un dels poetes més celebrats de la literatura llatina i, sens dubte, el gran mestre del gènere epigramàtic a Roma. Emmirallant-se en certs precursors il·lustres, com ara Domici Mars i el formidable Catul, Marcial va portar la poesia més popular –sovint pujada de to– a un nivell mai assolit i es va convertir en un model ineludible per a la posteritat. Raventós va insistir que gairebé dos mil·lennis després de la composició d’aquests poemes punyents i extraordinaris, sembla que la humanitat no ha canviat pas gaire: “Espavilats, lladres, vells lascius, caçadors d’herències, aprofitats, nou-rics, bagasses i un seguit inacabable de personatges ens ensenyen que les més nobles virtuts i els vicis més abjectes no passen mai de moda. Diuen els entesos que per conèixer de debò l’antiga Roma cal llegir indefectiblement el Satíricon de Petroni i els Epigrames de Marcial. Però pareu compte: com passa amb el roser, que ens captiva l’olfacte per l’aroma i la vista pel color de les roses, de tant en tant aquests epigrames us poden sorprendre amb una temible fiblada.” Pòrtulas també el va comparar en els aspectes quotidians amb Juvenal, recordant que aquests poetes ens poden informar dels sorolls urbans o el trànsit dels aurigues, o sigui, que el caos en la vida urbana ve de lluny.

En un dels paràgrafs del seu estudi introductori, Castelló especifica les virtuts de l’epigrama i la seva evolució en la literatura clàssica, tot i que encara es conserva dintre de la poesia de molts escriptors actuals: “Originat a Grècia a partir de les inscripcions que li donen nom, aviat l’epigrama creix i es desenvolupa durant el període alexandrí i s’obre a una gran diversitat de temàtiques. A Roma rep acolliment entre els versos de poetes de l’altura de Catul, que li aporta vigor i un bri de violència, i sobretot de Marcial, que en fou el màxim conreador, l’enriquí amb el contingut de la sàtira romana i li esmolà el tall del fibló. Ja en plenitud de forces, l’epigrama farà el seu recorregut durant el Renaixement per totes les llengües occidentals i arribarà a ser el gènere favorit d’alguns dels seus escriptors més destacats.”

Marcial va dotar l’epigrama d’una mena de passaport a l’eternitat, no tan sols des dels aspectes artístics i poètics, sinó també per als historiadors de la vida quotidiana. La tradició llatina i grega –que com va puntualitzar de manera intel·ligent Jaume Pòrtulas formaven part d’una única literatura amb dues llengües– es va solidificar amb aquestes composicions breus i incisives, que donen molta informació i que poden acabar amb un tret inesperat de tipus moral: “Mentre no hi havia cap impediment, ningú en tota la ciutat / no volia tractes carnals amb la teva dona, Mecilià, / ni tan sols sense pagar. Ara que li has posat vigilants, hi ha cua / per follar-se-la. Te les empesques totes!”

No sabem què en pensaria el romà Mecilià del nostre poeta, però no crec que li fes cap gràcia, suposo. Trobem des d’aquestes conyes a autèntics testimonis sobre l’amistat i l’amor com a tema recurrent, si és que no formaven part d’un mateix sentiment. O sobre el fet literari i tots els dubtes que li generaven, tant o més que als poetes actuals: “Amb cinc llibrets ja n’hi havia prou. Sis o set ja són massa. / ¿Per què et plau, musa, continuar jugant? / Sigues prudent i atura’t: la meva fama ja no pot donar-me / més satisfaccions. Els meus llibres són fullejats arreu; / i, quan s’esfondri el túmul esquerdat de Messal·la / i els imponents marbres de Lícinus s’hagin tornat pols, i / a mi seguiran recitant-me i molts seran els estrangers / que s’enduran els meus versos al seu país natal.”

El poeta Marcial n’és ple, d’aquest tipus de satisfaccions per als lectors, més en una edició tan completa i ben interpretada com la de Castelló. El curador de l’edició recorda que, com explica el mateix poeta, Marcial va viure a la capital de l’imperi trenta-quatre anys, en què va esdevenir un dels principals escriptors de l’època. Comenta, així mateix, aspectes controvertits de l’estil: “Sobre la llengua de l’epigrama, ell mateix fa una defensa del vocabulari poc formal i fins i tot groller o poc pudorós, necessari per fer versemblants les situacions en què se sol desenvolupar aquest tipus de poesia. Aquest gènere, segons Marcial, reclama dir les coses pel seu nom, és a dir, parlar llatí sense embuts. Insisteix, doncs, en aquella idea de Catul, segons el qual el poeta ha de ser honorable, però la poesia, especialment l’epigrama, ha de fer ús d’un llenguatge impúdic i lasciu. D’Horaci pren allò altre que diu que la sàtira ha de criticar els vicis, però ha de ser benvolent amb les persones.” També ens recorda quan torna a Hispània després de lustres a l’actual Imola i a Roma, sobre la seva casa romana, els seus canvis polítics amb adulació i llagoteria o els ajuts que rep d’una dama quan torna a la seva terra natal. O el que va dir Plini a la mort de Marcial: “Va ser un home de talent, enginyós i punyent, que en els seus escrits exhibeix molta gràcia i molta malícia, però no menys candidesa.”

Gràcies als déus, a Juan Castelló i a Adesiara, el podem llegir en edició moderna, fins i tot amb expressions dignes de TV3, com una citada. O quan aconsella descaradament a un dels personatges: “De tant anar regalant anells, Màcer, a les jovenetes, / t’has acabat quedant, Màcer, sense cap anell.” O quan es qüestiona a ell mateix i als seus versos: “N’hi ha de bons, n’hi ha algun de mediocre, i molts són dolents, els epigrames que llegeixes. Altrament, Avit, no s’escriu un llibre.” Vostès trien.