Narrat pel veí tafaner

Francesc Bellart és “de Poblenou, de tota la vida”. “Els meus avis van arribar en la dècada del 1950 i van muntar una pastisseria a la rotonda del Casino, que encara és de la família i és on hem viscut sempre”, comenta. Nascut l’any orwel·lià 1984, a més de ser el net dels pastissers, és llicenciat en filosofia, ha treballat com a editor i, actualment, és professor en un institut de secundària. Presenta la seva segona novel·la, Crònica fabulosa de la Mamà Asya i la seva descendència, publicada per La Campana.

A mitjan segle XIX, la misteriosa Mamà Asya obre les portes d’un luxós prostíbul al Poblenou, que atrau clients de tota la ciutat, però ignora que acaba de posar la primera pedra d’un llinatge que serà perseguit per una maledicció. Tot comença quan la bellíssima prostituta Kàtia Soloviov, criada al bordell per la despòtica madame, apareix morta a la platja amb una expressió d’horror a la mirada i amb la marca d’una corda al voltant del coll. Segueixen molts anys de la història focalitzada al Poblenou, amb molts personatges i de tot pelatge.

“Abans, ningú el coneixia, el Poblenou, era una mica poblet, i ara ve tothom a conquerir-lo i crea aquesta reacció de defensa”, explica Bellart. Una reacció com la d’Astèrix davant els romans.

Una de les característiques d’aquesta novel·la és la veu narradora, molt propera, com si un conegut t’expliqués les peripècies que viuen els personatges. “El narrador no queda clar qui és; passen 150 anys i ell encara hi és. M’agrada molt Dostoievski i vaig mirar d’imitar el narrador que utilitza a Els germans Karamàzov, un veí que et va explicant la història, que sent rumors, que de vegades intervé en el que passa.”

Quan va esclatar la pandèmia, Bellart es va tancar amb la dona i els fills en una masia dels seus sogres, al Ripollès. Va agafar covid i, per tot plegat, va estar aïllat i escrivint. Tenia previst fer un llibre de divulgació filosòfica, però la novel·la va passar per davant. “El resultat final és bastant el que jo tenia previst des del principi. La idea em va venir quan treballava a l’editorial La Campana com a lector i vaig llegir l’obra d’un indonesi, Eka Kurniawan, La bellesa és una ferida, en què explica la història del segle XX d’Indonèsia a través de diverses generacions i barrejant fantasia i humor. Vaig pensar que algú havia de fer el mateix amb el Poblenou, perquè té moltes transformacions. Fa 200 anys, era una zona d’aiguamolls, després, van venir les fàbriques, es van crear nuclis d’habitatges, hi va haver un fort component anarquista, la Setmana Tràgica, els bombardejos de la Guerra Civil, les Olimpíades del 1992...”

De fet, un dels jocs de l’obra és saber què és cert i què no, més enllà del que és més històricament conegut. Algunes coses són clarament fantasia, com ara que una noia es quedi embarassada postmortem. “Hi ha molta barreja de gèneres: policíaca, fantasia, terror, històrica, humorística, social... També em vaig inspirar una mica en Cien años de soledad, una obra que admiro.”

Com a documentació, va buscar molt sobre determinades èpoques i dates a l’hemeroteca de La Vanguardia i va reproduir algunes notícies reals.

La va escriure en poc més d’un mes. “Feia molts anys que l’estava pensant. Ho tenia tot molt clar i anotat. Vaig començar estirant un personatge una mica mític del Poblenou, el Santet. Un ermità allunyant de la societat, amb qui el podia contraposar? Amb un revolucionari, perquè era l’època dels anarquistes”, afirma.

La velocitat escrivint també té una altra explicació. “No crec en el fet de revisar gaire. Quan surt bé, ja no ho toco. I hi ha algunes parts de la novel·la que són les pitjors, les que menys m’agraden, i és amb les que més m’he barallat”, confessa Bellart.