Cinema

David Serrano

Director i guionista de cinema

“Hombres G és el grup dels 80 que envelleix millor”

Moltes coses que s’expliquen a la part de la pel·lícula dels nois són reals, autobiogràfiques

El guió d’El otro lado de la cama (2002) va ser el primer èxit de David Serrano (Madrid, 1975) i li va obrir la porta a dirigir llargmetratges, sempre del gènere de la comèdia i escrits per ell: Días de fútbol, Días de cine, Una hora más en Canarias i Tenemos que hablar. Avui estrena als cinemes Voy a pasármelo bien , film musical protagonitzat per Raúl Arévalo, la mexicana Karla Souza i diversos nens, i que és una obra molt personal per dos motius: es basa en cançons del seu grup preferit, Hombres G, i s’alimenta de nombroses experiències autobiogràfiques.

El musical és el millor gènere per parlar de l’amor?
No sé si és el millor, però és un gènere que funciona molt bé per parlar-ne. Gairebé tots tenen una part amorosa.
Quan va néixer la seva passió per Hombres G?
És el primer grup que em va agradar en la meva vida perquè jo vaig decidir que m’agradava, no perquè agradava a algú que coneixia. Em sembla recordar que els vaig sentir per primera vegada en el programa de televisió Un, dos, tres... i no donava crèdit davant d’aquesta gent que cantava coses molt divertides, que entenia, gracioses... Vaig embogir. L’endemà vaig anar a Galerías Preciados i vaig comprar les seves dues primeres cintes. Durant un any i escaig va ser l’únic que vaig escoltar.
Per què li agradava tant aquest grup?
Eren diferents d’altres grups de l’època. Els de la Movida tenien un toc més pseudointel·lectual, pretenien ser més profunds del que eren. Hombres G tenien alguna cosa pura i autèntica que continuen tenint. Per això crec que és el grup dels 80 que envelleix millor i té encara més èxit . A Spotify tenen 7,5 milions d’oients mensuals. Supertramp en té 7 milions i Mecano, 4 milions.
Ha dit que la història d’aquest primer amor als 12 anys és autobiogràfica...
Layla és el nom del meu primer amor, i moltes coses que s’expliquen a la part de la pel·lícula dels nois són reals, autobiogràfiques. Vaig viure uns anys a Albacete, entre els 8 i els 13 anys. Era una ciutat genial per a nens d’aquesta edat, teníem una llibertat absoluta, com si fos un poble. En tornar a Madrid em vaig trobar una ciutat molt més dura i inhòspita. Per això, tractant-se d’una pel·lícula infantil, la volia rodar en una ciutat petita, més com Albacete o Valladolid, on finalment vam rodar. També és prou gran perquè passi temps sense trobar-te amb algú si no el busques.
En quina mesura ha participat Hombres G en la pel·lícula?
En són productors executius i hi han estat molt implicats, han vist les diferents versions del guió i hi han donat el vistiplau, i toquen els instruments de les quatre noves versions que fem dels seus temes. Són fantàstics, molt normals, sempre a favor, molt humils... Que després de 40 anys de tocar junts siguin gent tan normal és molt estrany en el món de la música.
Hi ha una exaltació de l’amistat i del primer amor?
La frase “Mai he tingut amics com els que tenia als dotze anys” és del relat El cos, de Stephen King, en què es basa la pel·lícula Compta amb mi, i per mi va ser una frase fonamental per a aquesta pel·lícula, la tenia escrita al costat de la pantalla de l’ordinador. I és veritat. Per això em sembla que funciona bé el contrast en la pel·lícula entre el grup d’amics quan tenien 12 anys i quan són adults. L’amistat als 42 anys no hi té absolutament res a veure. Amb el primer amor passa igual. La protagonista ho diu quan rep el premi: “Aquí ho vaig fer tot per primera vegada, que no sol ser la millor, però sí la més important.”
Per què opta per narrar la història en dues èpoques, quan tenen dotze anys i trenta anys més tard?
Primer la pel·lícula havia de ser només amb els nens, però el productor em va dir que es quedava només en unes anècdotes d’uns nois, no aixecava el vol, no parlava de la vida. I vam buscar una trama que fos interessant per a un públic adult, també. Just en aquell moment vaig contactar amb Layla, el meu primer amor, vam estar parlant molt i se’m va ocórrer explicar això, el reencontre amb un primer amor de quan tenies dotze anys al cap de trenta i tants.
Karla Souza és una cineasta d’èxit que va a la Seminci de Valladolid a rebre un premi...
Sí, és una dona amb un gran èxit que es retroba amb un home que no n’ha tingut tant, professionalment. I em semblava interessant que fos ella la que estigués deprimida, en crisi.
Ha procurat cuidar tant el públic infantil com l’adult?
La idea és que la pel·lícula agradi al pare que acompanya el fill a veure-la i que el nen no s’afarti quan vegi la part adulta. Per això la part dels adults és molt més curta que la dels nens.
Ha estat difícil rodar un musical?
El cinema musical s’ha de preparar molt bé i costa més temps i diners que altres gèneres. I si rodes amb nens, calen més temps i diners. Ho vam preparar molt bé. M’agrada molt treballar amb nois. Ja ho vaig fer com en el teatre musical, vaig dirigir Billy Elliot i Matilda.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia