La paraula de les víctimes

Tot semblava lluir a l’Aula Municipal de Teatre de Lleida. Àngel Ros, aleshores alcalde de la ciutat, se n’enorgullia en els mitjans i el seu professor estrella, que va arribar a ser director del centre, hi explicava com els alumnes vivien el teatre com un joc alliberador. Com va ser possible que, durant vint anys, tal professor, Antonio Gómez Campos, convertís aquesta Aula en l’escenari de les seves relacions de domini i dels seus abusos sexuals amb desenes de víctimes adolescents?

A El sostre groc, ho expliquen les víctimes que, passats els anys, van ser capaces de denunciar-ho el 2018, però, malauradament, quan el cas havia prescrit: els fets havien passat entre el 2001 i el 2008.

Coixet no només dona la paraula a les denunciants, sinó que, en contra d’una societat que tendeix a qüestionar i culpabilitzar les víctimes, hi creu fent que hi creiem. El seu testimoni és sagrat. Elles ho expliquen: Cristina, Goretti, Violeta, Aida, Míriam, Sònia, Marta. Reconeixen que van sentir-se fascinades per un professor carismàtic.

A mesura que Antonio Gómez sexualitzava les classes, induint a tocaments en els quals ell participava, alguna cosa els semblava estranya, però no volien contrariar-lo. L’abusador va anar més lluny i va mantenir (o va intentar-ho) relacions sexuals amb algunes (i moltes més) d’elles, que van anar covant un fàstic. Tanmateix, se sentien avergonyides, intimidades, culpables. També temien perjudicar el grup. Tot el professorat ho sabia, però callava. El valor afegit d’aquest documental, concebut en contra de la llei del silenci, és que ha servit perquè ho hagin denunciat víctimes més recents i el cas pugui reobrir-se.