La restauració digital de les còpies cinematogràfiques convida les distribuïdores a voler exhibir en sales pel·lícules del gran Yasujiro Ozu (1903-1963), tan influent en cineastes japonesos posteriors, però també, posem per cas, en Wim Wenders, que ho ha intentat demostrar de nou amb Perfect days: la sobrietat, la contenció sentimental, l’atenció a la quotidianitat. A l’Estat espanyol no fa massa va arribar Història d’un veïnat (1947), que aborda l’orfandat i la fragilitat dels infants després de la II Guerra Mundial. Encara que de moment només es projecti a Catalunya al Zumzeig de Barcelona, aquest cap de setmana s’ha de celebrar l’estrena de Les germanes Munekata , una de tantes variacions d’Ozu sobre el tema de les relacions familiars (i així els seus conflictes) i sobre la tensió entre tradició i modernitat.

Les germanes Munekata són dues dones, que s’estimen, en contraposició: la gran (Setsuko), mal casada amb un enginyer fracassat i alcohòlic, encarna la tradició: discreta, prudent, quieta, fins i tot submisa. La petita (Mariko) és la dona moderna: soltera vocacional, per no lligar-se a un home, inquieta, xerraire, impulsiva, inconformista. Ozu no jutja, no defensa un model sobre l’altre. Observa els personatges amb comprensió i recorda les ocasions perdudes: amb el retorn d’Horiko, un antic xicot de Setsuko, apareix la recança per la vida no viscuda. En el cinema d’Ozu sembla que no hi passa res, però, de sobte, arriba una gran emoció.