Belles rareses

Si sou dels privilegiats que teniu entrada per assistir a una de les funcions d'Obludarium, no continueu amb la lectura. Només direm que us ho passareu d'allò més bé. Si ja l'heu vist, o no teniu entrada, i us abelleix de continuar llegint, no causarem cap perjudici.

Fent la feina prèvia de documentació sobre l'espectacle que els Germans Forman han portat a Girona, i veient el que explicaven d'Obludarium, ha estat absolutament inevitable rescatar de la memòria les potents sensacions provocades pel visionat de l'encara ara pertorbador i esplèndid film Freaks (La parada de los monstruos, 1932), dirigit per Tod Browning, o també el més recent, igualment magnífic i commovedor, L'home elefant (David Lynch, 1980). En tots dos casos, són els cossos deformes o mutilats, defectuosos, els continents de la bellesa, d'un sentit de l'honor i la solidaritat exemplars, mentre que és la societat, la gent “normal”, la que és deforme, moralment. En tots dos casos, els films es converteixen en cants a la tolerància i el respecte a la diferència. Partint de la base que no hi ha punt de comparació entre les dues pel·lícules i Obludarium, aquest hi està força relacionat, malgrat que en el cas de l'espectacle a què fem referència, hi té més pes la qüestió estètica que la moral, és més potent la posada en escena que la reflexió que du implícita. Passa que els freaks que presenten els germans Forman, no ho són en realitat. Obludarium és un reeixit intent de reconstrucció, ad libitum, de l'ambient d'un circ o fira de rareses dels anys 30, amb força moments brillants pel que fa a l'aspecte visual, que s'imposa a la dramatúrgia i al dibuix dels personatges. El públic comença a viure l'espai, una petita i meravellosa vela, barreja de circ i cabaret, on s'entaforen, literalment, unes 150 persones, a l'exterior, quan l'acomodador els presenta “l'home més fort del món”: un cos enorme, pelat de closca i barba abundant, que t'escruta de manera intimidadora i al qual tenen picant ferro roent en una enclusa,“perquè si no, seria un perill per a Girona, devastaria la ciutat”. Comença, doncs, el suggestionament del públic, a la qual cosa ajuda enormement el fet que, una vegada acomodat dins la vela, et toques amb els veïns dels dos costats, el de davant i el de darrera. Aleshores comença la desfilada de rareses: la dona simi que, sorprenentment, canta com els àngels i fa un striptease de transició a dona barbuda; la domadora de cavalls i equilibrista, que protagonitza una de les escenes més belles, muntant un gegantí cavall de fusta; el forçut, que finalment és músic, toca la trompeta, canta bé i està enamorat de la dona barbuda... Hi ha mostres d'humor i també de violència, i finalment, després de dues hores –caldria revisar la durada–, els freaks deixen de ser-ho, i venen begudes i samarretes al públic, encantat.