El professor que creia en la llengua

Un dels trets que més sorprenia en la cerimònia de comiat de Joan Solà celebrada ahir era la gran presència de joves, estudiants i antics alumnes que van voler retre el seu darrer homenatge a un professor que va saber guanyar-se el respecte dels seus estudiants per la seva saviesa i la seva estima pel seu caràcter afable.

“Era un temperament histriònic, a classe mai es tallava i no tenia pèls a la llengua a l'hora de criticar altres gramàtics”, recorda Teresa Mora. Les seves classes? “Eren tot un plaer”, afirma aquesta estudiant, que el va tenir com a professor en el primer any de carrera. “A classe quan algú preguntava sempre contestava amb una pregunta”. Molt educat, rialler i comprensiu, Mora ho té clar: “Era el millor professor de llengua”.

Amb els ulls enrogits de l'emoció un altre estudiant, Abel Carretero, que assistia d'oient a les seves classes, afirmava: “Transmetia rigor científic al mateix temps que la passió, ja que es notava que no només estimava allò que ensenyava, sinó també que hi creia.” Les seves classes es desenvolupaven normalment amb una primera part teòrica que després contrastava amb la realitat del carrer i exhortava els alumnes a trobar les pròpies solucions als conflictes que la llengua planteja. “Davant d'un dubte, sempre deia que la millor opció era aquella que sonava el més natural possible”.

“Creava un ambient de caliu i benestar a les classes”, comentava una altra exalumne, Maria Sevilla, per a qui Solà era un professor just i comprensiu: “No demanava aprendre com un lloro la lliçó, sinó viure la llengua”.