Simpàtica comèdia

A vegades la comèdia pretén ser una crítica mordaç però es queda en l'epidermis de la controvèrsia. A vegades la comèdia furga en els recursos més pastats per garantir unes riallades sorolloses sense ganes de provar gaire res. Hi ha alguns cops, com és el cas, que la comèdia, sense voler fer cap tesi doctoral, diverteix i entreté amb girs i claus desinhibidament eficaços.

Llàtzer Garcia ha creat una màquina de somriures. Els antiherois de l'espectacle (des de la noia que pretén aixecar un local en crisi permanent als actors ambiciosos beguts d'ego o al monologuista depressiu) troben arrels en els comportaments que tothom ha tingut en èpoques expansives o apocalíptiques. Costa un pèl que comenci a rodar, això sí, amb una escena massa previsible i allargassada de l'intent d'entrar al local. Una peça sense les pretensions de la directora que apareix al muntatge, que ja se saben víctimes de la fortuna. Sort, doncs!