A set veus

Potser és veritat que el so de la tenora és el que més s'aproxima al so de la veu humana. Potser és per aquest motiu que no li és estrany transmetre sentiments tan dispars com l'angoixa més desoladora i l'alegria més descarada. Potser sí que és prou versàtil per poder recórrer qualsevol camp sonor, des del simfònic més clàssic a la fusió més electrònica, passant per qualsevol mena de fusió, per inversemblant que aquesta pugui semblar. Potser sí que tot plegat és cert i sort n'haurem tingut que Jordi Molina hagi insistit tant a fer-nos-ho veure a tots plegats.

Tot just ha aparegut al mercat la darrera aventura creativa d'aquest tenorista universal, i en aquesta ocasió ha trobat en el cant polifònic una combinació sorprenentment perfecta. Cants a tenora és un magnífic treball en el qual la veu de la tenora de Molina es fon d'una manera natural amb les sis altres veus del grup La Mata de Jonc, un conjunt vocal masculí de base tradicional amb el qual investiga una projecció contemporània en què els pedals electrònics i la riquesa rítmica de la percussió d'Enric Canada hi tenen un paper primordial. La tenora es converteix en aire en Muntanyes araneses amb la mateixa facilitat que els ritmes primitius afloren en un Solstici d'estiu de gust tribal, mentre la disbauxa més irredempta navega per la Cançó del remar amb la desimboltura d'un aquelarre de bruixes estiuenc. Tradició vol dir tenir molt present un origen que no es detura, i aquest disc demostra que una de les maneres de fer-la nostra és deixar-la fluir en espais sonors diversos, tamisant l'herència i fent-la conviure amb tradicions veïnes. Des del País d'Oc i el Principat fins a les Illes Balears i el País Valencià, el recorregut sonor d'aquest disc fa un cop d'ull primmirat a cada racó, amb una veu, la dels set solistes, que embolcalla cada instant d'una emoció delicada.