Bon rotllo, ‘Carpe diem'

El Tantarantana posa bona cara al mal temps. En plena tempesta per culpa de l'increment de l'IVA i els impagaments de les administracions (com ja avançava aquest diari el 21 d'octubre passat) programen una comèdia amable, no per això intranscendent. Presenten dos perdedors que no s'atreveixen a destapar el seu secret, el seu somni. Carles Albertola és un home que ha anat a menys, en plena crisi dels 40, amb pànic a la pròstata i capaç d'esguerrar el negoci il·legal més senzill per mala sort. Elena Fortuny és una advocada que defensa amb dents i ungles el seu currículum com a especialista en divorcis mentre prova d'estabilitzar la seva relació amb el seu amant. Que ni apareix a escena, potser per culpa de la boira.

L'autor del drama L'arquitecte (Teatre Lliure, 2010) presenta una comèdia musical ambientada a Edimburg. Hi ha molt del gust d'explicar històries. I per això els dos actors es desdoblen en personatges i en narrador, agafen desinhibidament la guitarra i es posen a cantar sense manies. Com el Boys don't cry dels The Cure a peces composades per a l'ocasió, un punt lúdiques. El text permet entrar a una ponència imaginària dins del cervell del protagonista mentre suca un ou ferrat que evoca, tot i que amb un punt d'antiheroi, al viatge dels Manel d'Aniversari.

Són uns perdedors de llibre. Que no els surt bé ni el pla més primari, com fer l'amor salvatgement. Perquè, en el fons, tenen una consciència que els martiritza. I és que el secret de cadascú(no es pot rellevar en aquest paper per no trencar la tensió dramàtica), en realitat, és una por que tenen arrelada de complir amb el seu somni. El destí, finalment, és més tossut, i l'acció fa un gir inesperat per convertir-se en una seqüela de Thelma & Louise. Potser aquest futur que ara es pinten a l'oli per una vegada no durarà més que una travessia en vaixell fins al continent, però s'acomiaden amb un gust de gaudir per primera vegada sense complexos. L'obra regala un somriure amb efecte balsàmic a l'espectador.