La veu amiga

Amb tots els respectes que mereix Leonard Cohen, sap una mica de greu que la presència del canadenc hagi eclipsat James Taylor dins la programació de Cap Roig. Taylor és un nom almenys tan important com Cohen en la història de la música popular del segle XX i les seves cançons, tal com es va poder apreciar diumenge al festival de Caixa Girona, mantenen la seva vigència no només entre el públic que ha crescut amb elles des de finals dels anys seixanta sinó també entre les noves generacions. Un públic que sap apreciar la veu amiga de James Taylor i el seu valor immens com a intèrpret i autor, tot i que alguns dels seus grans èxits hagin estat versions de cançons prestades, com ara Everyday, How sweet it is (To be loved by you) i la imprescindible You've got a friend, que van sonar totes tres magníficament a Cap Roig, provocant, sobretot les dues últimes, una reacció molt entusiasta entre el públic. Taylor, visiblement emocionat per la resposta de l'audiència, va acabar el concert després d'una hora i tres quarts i dinou cançons, donant la mà a més seguidors que un polític en campanya, amb una gorra del Barça que un fan li va donar per cobrir la seva entranyable calvície.

Va començar el concert amb Secret O'life i tot seguit va haver-hi l'única referència al seu recent disc de versions, Covers: It's growing, de The Temptations. El gruix del concert va estar format per una impecable representació de la dècada màgica de Taylor, la que va des del seu debut homònim (1968) fins a JT, del 1977. De Sweet Baby James (1970) només van sonar quatre temes: el que li dóna nom, Country road, Fire and rain i Steamroller blues, en una electritzant versió que desmenteix l'anèmica etiqueta aplicada massa sovint al melòdic Taylor: soft rock. Envoltat de grans músics, com ara el bateria Steve Gadd –el seu nom apareix en els crèdits de desenes de discos, per exemple de Paul Simon i Clapton– i amb un cor de tres grans vocalistes que es va ampliar a quartet amb la incorporació de la seva dona, Kim Smedvig, James Taylor va mantenir molt alta la bandera del seu mite, sense formalismes i amb un sentit de l'humor digne d'un humanista de la música com ell.