Objectiu: alliberar la Mildred

Cada generació té la seva Mildred. Ara, resulta ser una aranya peluda que és alguna cosa més que la mascota de la Lila, un personatge valent i gòtic dels Súper 3. Aquesta Mildred, resulta que des d'aquest Nadal està tancada dalt de la torre més alta d'un castell encantat que és propietat del Senyor Pla. L'altra Mildred, la que coneixen els pares, tiets i avis,, vivia en un piset, amb parets empaperades, sempre prenent el te i procurant conviure amb el veïnat i, també, amb el seu George, marit i company de sobretaula.

Dagoll Dagom va demostrar que es podia fer teatre amb els personatges de Polònia (La família ir-real). Ara encadenen aquell èxit tornant a coproduir un espectacle amb les cançons del disc d'un producte estrella de Televisió de Catalunya (TVC). Si en el programa d'humor polític (terrible oxímoron) construeixen un gag a partir dels arquetips dels personatges de la tele (que són un punt més caricaturitzats que els de la vida real, les coses com siguin), a Súper3 el musical s'han cenyit molt més al guió clàssic dels capítols de la tele i, també, de la festa dels Súpers. El codi és el de la televisió, mimetitzat. Així, els espectadors són qualificats com a Súpers, els herois són els “rarets”, en paraules dels Senyor Pla, i l'aventura és plena de cançonetes que es coregen amb una platea i un amfiteatre entregats. Els complements audiovisuals, en clau de còmic, també acompanyen els protagonistes que defensen els valors de l'amistat, del menjar bé i de fer esport, per exemple. Els dolents són tant beneïts com malvats, cosa que permet aconseguir el final feliç amb garanties.

Sí, l'obra permet algun gag que difícilment s'arribaria des del codi televisiu o de festa a l'estadi olímpic. Perquè la Mildred, alliberada, acompanyarà els seus amics tot despentinant els espectadors (perdó, Súpers) de la platea. També el salt de torre a torre de la Lila és una bona troballa, espectacular.

TVC espera fer caixa amb aquesta coproducció, un gest que l'honora en temps de retallades. Dagoll Dagom ha optat per atraure els actors de la tele, i no tirar de clònics, cosa que garanteix un reclam per als seus fans. Falta en Roc, que tenia compromís a la cartellera madrilenya, però no se'l troba a faltar (en Fluski i en Pau ja sumen prou quilos de cagarel·la). És un espectacle que agradarà a la canalla que veu la tele? Evidentment. És un muntatge que aporta valor al codi i que significa un primer pas per a l'accés al teatre? És discutible.

Això sí, falla quan oblida que per prop d'un 50% d'espectadors del teatre la seva Mildred és la Roper, i que no els hauria de ser suficient de retratar els fills com canten i ballen. Ells són espectadors (i no tant Súpers) i haurien de reclamar el seu dret a disfrutar de la peça, sense necessitat d'anar amb canalla. Com passa en els dibuixos animats intel·ligents.