cultura
Antònia Carré-Pons
Novel·lista
“He dedicat més de trenta anys a estudiar l'‘Espill', del segle XV”
Antònia Carré-Pons (Ègara, 1960), filòloga i medievalista, a més de novel·lista, ens presenta la seva nova obra, És l'amor que mou el cel i les estrelles (Meteora), l'últim vers de la Divina comèdia, que serveix per convidar-nos a un apassionant viatge literari per la València del segle XV i el Nàpols i la Roma del XVI. Una investigadora, en una sala de la Biblioteca Vaticana, llegeix un manuscrit medieval. Troba relligats uns folis que no pertanyen al llibre, però amb el mateix aspecte que el manuscrit únic de l'Espill, de Jaume Roig. La descoberta li planteja tot d'enigmes que vol resoldre.
L'amor ho mou tot, realment?
L'amor és un motor potentíssim! L'enamorament ens fa vibrar, ens torna volàtils, ens fa embellir i ens converteix en millors persones. Suposo que per això tothom el busca...
L'inici de la novel·la és com si fos un fals documental... Però, és fals?
Hi ha un rerefons de veritat, com en tota novel·la històrica. La investigadora que remena manuscrits per la Biblioteca Vaticana sóc jo. A la novel·la hi ha dues històries: la història del manuscrit de l'Espill, que es copia a València, passa per Nàpols i arriba a Roma. Això és real. I després hi ha les històries d'amor, la de Guerau i Estefania, a València, i la de Galeotto i Isabella, a Nàpols i Roma, que són fictícies, és clar.
La Biblioteca Vaticana li va inspirar aquesta obra?
Hi vaig anar ja fa molts anys, cap al 1990, quan preparava la tesi doctoral sobre l'Espill, i allà va néixer la idea de la novel·la, sí. Mentre tocava el manuscrit, amb una emoció que em recorria l'espinada, em preguntava qui el devia copiar, a finals del segle XV, i per quin motiu no s'hi van dibuixar les caplletres. Em feia l'efecte que el manuscrit havia sortit de València abans d'estar acabat.
Quin percentatge del molt que explica, amb noms i cognoms, recreant escenes públiques, però també moltes de privades, és real?
A la novel·la hi apareixen molts personatges reals, però les accions que fan són inventades. Per exemple, Jaume Roig i Joan Roís de Corella, que eren dos escriptors valencians importantíssims, hi surten. Els faig rivalitzar per qüestions d'estil, els faig discutir, i això m'ho invento. Roig és grassonet i baixet, rialler i simpàtic. Corella és alt, prim, i té una mica de mal caràcter. Les descripcions són inventades, no hi ha retrats de cap dels dos. Com que he dedicat més de trenta anys a estudiar l'Espill, he tractat el seu autor més bé, és una llicència comprensible, oi? Corella ja em perdonarà...
La seva manera de narrar no fa gaires concessions didàctiques...
És que penso que qui llegeix és una persona intel·ligent! No s'ha de donar tot mastegat, s'ha de deixar que la gent relacioni les coses i sobretot que se les imagini. És cert que això demana un esforç del lector. Com a lectora, no suporto les obvietats!
Com vendria l'obra al lector poc avesat a la novel·la històrica?
Hi trobarà històries d'amor, misteri, enigmes no resolts, dues arquetes que amaguen un secret... Aventures, viatges amb vaixell i a cavall. Sentiments i emocions intenses. Hi trobarà amor per la literatura i uns personatges que vibren amb el que llegeixen i amb el que somien.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.