exposició
Joseph Beuys, etern a Cadaqués
La galeria d'Huc Malla desxifra els codis del genial artista amb obres i idees d'una trentena de creadors
La localitat empordanesa va ser la porta d'entrada de l'art del creador alemany a l'Estat
El més probable és que el públic no pari atenció al cartell que vigila la taula de treball de l'artista Erika Prüfert, mà dreta del galerista Huc Malla. I allà hi és tot, o gairebé. És el cartell de les exposicions que va presentar la galeria Cadaqués el 1981. Llegeixin bé: Frank Stella, Richard Hamilton, Joseph Beuys i Rudolf Häsler. Han llegit bé?
No hi ha museu al nostre país, i per descomptat cap galeria, que avui tingui la capacitat de convocatòria que va irradiar l'arquitecte italosuís Lanfranco Bombelli al seu espai de Cadaqués. Els anys setanta i vuitanta, el va convertir en la porta d'entrada a Catalunya, i a l'Estat, de les avantguardes internacionals. Des del 2003, Huc Malla és el seu hereu. Cada temporada procura emular-lo amb propostes expositives que s'allunyen de les fronteres més comercials i edulcorades de l'art. Per fer-ho, té un bon còmplice: el traficant d'idees Vicenç Altaió.
Tornem al cartell de l'estiu del 1981. Malla, Altaió i Prüfert han extret amb pinces de cirurgia un d'aquells quatre noms, el de Joseph Beuys, i n'han explorat la influència i la vigència en l'art dels últims 30 anys, les tres dècades que ja hem viscut d'absència d'aquest artista tan cabdal, i alhora també tan complex i controvertit.
L'aniversari de la seva mort –el 23 de gener del 1986, als 64 anys– ha coincidit amb els 35 anys d'aquella mítica exposició del 1981. Va ser la primera de l'artista alemany a Catalunya, i a l'Estat, quan ja era una celebritat intocable. Beuys no va trepitjar mai la localitat empordanesa, a diferència d'alguns dels seus grans referents, com ara Marcel Duchamp, el llegat del qual va portar fins a les últimes conseqüències, i amics de l'ànima, com Richard Hamilton, Dieter Roth i Marcel Broodthaers, tots ells icones de la comunitat d'artistes que freqüentaven un Cadaqués avui més difuminat però encara pol d'atracció important per a creadors d'arreu. “Es parla de decadència, però el cert és que d'artistes de renom en segueixen venint, i uns arrosseguen els altres”, defensa Malla.
Sense aquesta aura persistent hauria estat més difícil organitzar l'exposició A Joseph Beuys (fins a l'11 de setembre), plantejada com un sonor homenatge a l'artista i, per sobre de tot, com una celebració de la permanència del seu pensament en diferents generacions de creadors d'aquí i d'allà, del context més íntimament local al més extravertidament universal. “I ho és, de vigent, a pesar d'un sistema que camina en la seva direcció contrària. És el concepte de l'art que tenia Beuys, amb un compromís polític, una dimensió social i amatent a múltiples disciplines, el que reivindica l'exposició, revolucionària, com ell mateix”, exclama Altaió. La seva guerra va ser aquesta: impedir que l'art acabés reclòs en un gueto.
Beuys era un artista d'idees, més que no pas d'obres, i així cal veure també aquesta mostra, en la qual s'han congregat prop d'una trentena d'artistes. “No ens agrada parlar d'exposició col·lectiva sinó de subjecte col·lectiu”, avisa Altaió. L'absència de cartel·les i la disposició de les obres en la sala com una teranyina en la qual tots els fils estan connectats i es necessiten uns als altres invoca el desafiament de Beuys a l'artista entès com una deïtat apartada de la societat. Cada home és un artista, emfasitzava. La seva màxima repetida fins a la sacietat implora la creativitat immanent en totes les persones. En definitiva, per Beuys la cultura és el veritable capital de la humanitat, i així ho proclamava el seu conegut eslògan reivindicatiu, Kunst=kapital, que a l'exposició de la galeria Cadaqués es manifesta en un llum de neó d'Alfredo Jaar amb la mateixa frase en català: Cultura=capital.
Jaar no podia faltar a l'homenatge. Si parlem de noms, Roth, Hamilton i Broodthaers també havien de ser al memorial d'aquest irrepetible guru de l'art, del qual òbviament s'exposen alguns treballs, com la llegendària Rose für direkte demokratie (1973), la rosa vermella dins d'una proveta de cristall que va presidir les discussions que Beuys va tenir amb els visitants de la Documenta de Kassel sobre el seu radical ideari polític. És una peça que conté dues altres reflexions que van forjar el seu llenguatge: la convicció que natura i art són la mateixa cosa i la preeminència de la ciència. Totes dues són intrínseques en moltes de les obres que llueixen a la galeria Cadaqués, presències lluminoses de Jordi Benito, Perejaume, Jesús Galdón, Fina Miralles i Jordi Mitjà.
Altres creadors xuclen de manera natural del seu repertori de materials artístics, tots ells relacionats amb la seva memòria personal, plena d'aventures i de desventures. És el cas del feltre, que li va salvar la vida en la Segona Guerra Mundial quan l'avió que pilotava va ser abatut. El van guarir uns humils pagesos cobrint-lo amb mantes i untant-li les ferides amb greix.
D'aquí que el concepte de calor sigui tan present en el seu marc artístic, un fil que ha estirat Alícia Casadesús en un treball sobre un ciri que mai s'apaga. Xavi Déu s'ha apropiat d'un altre dels seus materials recurrents: la cera d'abelles. I Rosa Tharrats s'hi ha acostat amb pantalons texans foradats, uns draps que ell va utilitzar per predicar que el genoll és el veritable ull visionari de l'home. Amb aquests teixits, Tharrats ha folrat la capella alçada que hi ha en un extrem de la galeria. Un espai de meditació que comparteix paret amb el cartell de les exposicions d'aquell històric estiu del 1981. No surtin de la galeria sense aguaitar-lo.