La llotja del Bernabéu

En una democràcia avançada, el poder està dividit entre el govern de l’Estat –poder executiu–, el Parlament o Corts Generals –poder legislatiu– i els jutges i tribunals de justícia –poder judicial–. En principi són poders autònoms, però entre el poder executiu i el judicial, en democràcies poc consolidades com l’espanyola, l’autonomia és relativa. El poder executiu nomena el fiscal general de l’Estat, el qual nomena els fiscals, de manera que ja veiem com un govern pot ficar la poteta en un poder veí.

Els tres poders oficials ja tenen prou problemes, però no es pot oblidar que en els centres de poder –Madrid, en el cas espanyol– els poders oficials estan inevitablement en contacte amb persones o entitats que també tenen el seu poder –econòmic o social– en el sector privat. Són els anomenats poders fàctics, els quals seran més o menys forts en funció de si les relacions personals són intenses i en funció de les necessitats de l’executiu. A l’Estat espanyol, i a Madrid concretament, apareixen unes influències que acostumen a anar definides per la llotja del Bernabéu. Tothom té consciència que Florentino Pérez, el president del Real Madrid, fa negocis a la seva llotja o amb el concurs d’aquesta llotja, i que una bona part de les entrades que regala per assistir a un partit del Madrid tenen com a objectiu obrir, tancar o mantenir acords amb un o uns empresaris que no tenen res a veure amb la pilota.

Florentino Pérez és el president d’ACS, la primera empresa constructora espanyola i una de les primeres d’Europa. Va començar amb la compra, quasi regalada, de Construccions Padrós, una empresa de Badalona, en crisi.

La raó d’aquest article és que la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV), un organisme públic, ha obert un procediment judicial contra les set primeres empreses constructores espanyoles: ACS, Acciona, FCC, Ferrovial, OHL, Sacyr i Isolux-Corsan. Dues de les quals tenen gens catalans: la ja mencionada ACS i FCC (Fomento de Obras y Construcciones), del carrer Balmes. Les acusen de possibles infraccions de la llei de la competència, és a dir, que s’han posat d’acord a l’hora de presentar-se a un concurs públic que interessa a més d’una d’aquestes empreses.

Ja és molt que hagin començat per empaitar-les. La infracció de la llei de competència era coneguda per tothom, menys per la CNMV. És un oligopoli, concepte del qual he parlat sovint en aquests articles, parent proper del monopoli. A Espanya n’hi ha de ben coneguts: el de la construcció, ja presentat; el financer, amb el Santander i el BBVA al capdavant, i el de l’energia (elèctrica, hidràulica, nuclear, etc.). Hi ha altres oligopolis més petits i amb menys poder. Tots tenen la seu social i fiscal a Madrid i gairebé tots formen part de l’Íbex 35, que inclou les empreses que cotitzen a borsa.

El govern ha d’anar molt amb compte amb el tracte als oligopolis, que li pot sortir car. Ja m’imagino el ministre de torn, rebent el president d’una d’aquestes empreses i dient-li: “Feu-ho, però que no es vegi tant, perquè em poseu en un compromís...” Els oligopolis són una de les desgràcies que viu el nostre desgraciat capitalisme, com dic en el meu darrer llibre. No em proposo vendre llibres, sinó fer un diagnòstic del nostre sistema econòmic; un capitalisme caduc, sense seny, que farà molt de mal si no el transformem.