“Els apicultors sabem que les abelles són les nostres amigues”

Per tradició. Soc la quarta generació de torronaires. La meva besàvia i després el meu pare tenien un important grup d’abelles que vaig heretar; estudiava i treballava en aquesta feina. Vam augmentar el nombre d’abelles fins a finals dels seixanta. Després, a partir de l’any 80, vam fer la nova fàbrica de torrons, i vam deixar una mica les abelles per la quantitat de feina que ens donaven els torrons. Aleshores vaig dedicar-me a recollir mel d’altres productors per tota la Península. Ara tenim un equip eficient treballant amb nosaltres per recollir i seleccionar les mels que envasem i enviem als mercats.

No ho fan per gust. Piquen quan ets a prop de casa seva i detecten un possible invasor o enemic. Aleshores surten i piquen, i quan ho fan deixen anar l’aroma d’un àcid que incita la resta d’abelles a picar. Generalment si no se les molesta no piquen i quan ho fan és per defensar-se d’un enemic que envaïx el seu terreny.

Absolutament no. Sempre hi ha hagut gent que ha sentit més o menys la picada de les abelles, igual que hi ha gent al·lèrgica i una picada li pot provocar problemes, però aquests són casos mínims. Els que, com jo, ens dediquem a les abelles sabem que són les nostres amigues, tot apicultor està enamorat d’elles, i que ens piquin una o deu vegades al dia no és cap problema. A més a més hi ha sistemes de protecció per evitar que et piquin, no hi ha cap perill. És com l’electricitat, que et pot matar, però si saps el que no has de tocar no corres cap perill. Amb les abelles passa el mateix.

L’ofici d’apicultor i el consum de mel han estat un assumpte ignorat per la gran massa de la gent. Molts dels consumidors no han sigut conscients fins ara que l’abella és un animalet que fa una tasca per la biodiversitat, no sols fa mel i pol·len per alimentar-nos, sinó que la part més important de la seva tasca és la pol·linització de totes les plantes, tant de les que fan mel com de tota la resta de plantes que hi ha als boscos. Ara hi ha més cultura de la mel i se’n pot trobar de moltes i diverses varietats, des de blanques fins a tonalitats quasi negres, tot envasat complint una normativa informativa que fa que el consumidor vagi coneixent cada vegada més quina és la varietat de mel que compra.

On més exportem la nostra mel, envasada o en branca, és a França, i envasada amb la nostra marca exportem a Alemanya i també a la Xina, al Japó i l’Amèrica del Nord. El lloc on ho fem més assíduament és a Anglaterra, on fa molts anys que treballem amb una empresa importadora de productes de qualitat; constantment li enviem mel i torrons. A Anglaterra hi ha un grup de gurmets membres d’una associació on fan tastos i premien els millors productes. Des de fa quatre o cinc temporades, cada any ens premien algun dels nostres productes; aquests premis són els Great Taste Adwards i atorguen una, dues o tres estrelles en funció de la qualitat del producte. Aquest any ens han premiat la mel de lavanda, el torró dur i algun altre producte.

Som en un món on els canvis són ràpids, el món del consum és canviant i parlar del que pot passar d’aquí a vint o trenta anys és complicat. Penso que les abelles persistiran, el món s’ha adonat que cal cuidar-les, i cada vegada més la Unió Europea està per aquesta feina de vigilar el medi ambient. Per controlar la pol·lució de les ciutats s’han posat abelles a les teulades de Notre Dame, del Bundesbank i del Parlament Europeu. Si les abelles viuen vol dir que la pol·lució encara no és perillosa, però si moren és hora d’encendres les alarmes.

L’abella necessita que les floracions siguin més o menys continuades. Ara, des de fa uns deu anys, ens trobem que les èpoques de sequera són més llargues i les floracions arriben més tard, i, per tant, el temps de recollida de nèctar és més curt. De vegades els apicultors han d’alimentar-les amb uns xarops perquè puguin passar la hivernada. El problema és cada vegada més gros, i no sé si això és un cicle que canviarà o bé si és conseqüència del canvi climàtic.

A Catalunya la mel de més qualitat, i també la més coneguda, és la de romaní. Aquesta mel es produeix en quantitats importants a les muntanyes de la serra de Montserrat, al Bages i a Lleida, on especialment a tota la part sud hi ha la flor de romaní, que produeix una mel blanca, suau, fina i molt apreciada.