“Compte amb els fons europeus, no poden servir per tapar forats”

Hi havia massa centres tecnològics i de dimensions massa reduïdes, i som un país massa petit per fraccionar els esforços. Com que havia dit moltes vegades que calia posar ordre, Felip Puig em va preguntar si no m’animaria a fer-ho jo i em va semblar que era una bona contribució al país.

S’ha avançat molt però encara no hem acabat d’endreçar-ho tot. Hi ha hagut un problema, i és que per avançar necessites una mica d’estabilitat, i jo fa cinc anys que soc a Eurecat i he vist passar cinc consellers d’Empresa. És molt difícil treballar el mitjà termini amb renovacions tan constants de les persones que són al capdavant, no per una manca de voluntat sinó per una qüestió de temporalitat.

Leitat és com si fos una entitat adscrita a Eurecat perquè hem d’acabar d’avançar en alguns aspectes. A Catalunya som massa petits per doblar coses, així que hem d’evitar que hi hagi superposicions i aconseguir que tot estigui prou interconnectat perquè funcioni, hem d’avançar cap aquí.

Hem col·laborat amb moltíssims projectes i idees, des de respiradors quan no n’hi havia prou fins a mascaretes, sistemes de desinfecció, proves de PCR... Al final no va fer falta, però al centre que tenim a Tarragona estàvem preparats per fer proves quan gairebé no se’n feien. Vam ajudar les empreses a desenvolupar les coses que en aquell moment eren més essencials, i el més interessant va ser la dinàmica de creativitat que es va generar. L’estrès estimula idees que quan estem relaxats no surten i és una dinàmica que no s’hauria de prendre. El país necessita que hi hagi aquest estrès de fer coses. Aquí ens l’ha provocat la Covid-19 però, si fóssim prou conscients, la competitivitat mundial ens hauria de generar això a cada moment, perquè, si no innovem, en moltes àrees econòmiques acabaran esborrant-nos del mapa. La crisi també ha estat un moment molt interessant de generositat: hi ha hagut molta gent disposada a compartir coses i treballar conjuntament, que és una cosa fantàstica però que no passa gaire sovint.

De tot aprenentatge queda alguna cosa, El problema és que el teixit empresarial està tocat. Al començament, tothom tirava endavant i es veia aquesta energia de fer coses i col·laborar, però és obvi que la frenada ha malmès l’economia de moltes empreses i ara la seva màxima preocupació és com tirar endavant, per no dir les que estan tancades, per exemple del sector del turisme o l’hostaleria. És un moment complicat. Les companyies del sector industrial estan aguantant millor que les de serveis, però igualment l’impacte econòmic és rellevant i impera un esperit de supervivència, que és molt diferent del que hi havia a l’inici de la crisi, que va ser com si hagués passat un terratrèmol: quan hi ha una catàstrofe ningú es pregunta què, sinó que tothom fa i es dedica a ajudar. Ara hi ha preocupació, i el dubte és com tirar endavant.

Estem més aviat en un moment de frenada de la demanda. Les empreses inicien menys projectes d’innovació, algunes perquè per subsistència dediquen els recursos al que és més necessari per al curt termini, tot i sabent que si no innoven al final acabaran morint perquè no seran competitives. El problema és que la innovació és vital però per al mitjà termini, i quan la situació és tan delicada com ara molts cops només es pensa en el curt termini. Però és absolutament necessari canviar aquesta dinàmica, perquè seran les empreses que segueixen innovant les que sortiran de la crisi com llamps.

Hi ha sistemes i metodologies, però innovar és una actitud. És dir “vaig a buscar alguna cosa més” i competir de forma diferent als altres. Això desencadena moltes coses, és com les persones que tenen somnis i les que no.

Per posar un exemple, en turisme hi ha molt camp per córrer gràcies a la digitalització del turisme. A qui no li agrada que el cuidin quan va a un lloc? Que l’aconsellin si té dubtes d’on anar o si és a la costa i plou? És bo que ens enviïn alternatives i plans, però per adaptar-se a tu han de saber què t’agrada, on has estat... Tot això són coses que fan més agradable l’estada del turista i seria un element diferenciador respecte a altres destinacions, i en el camp digital hi ha un ventall de possibilitats enorme. Hi ha innovació digital vinculada a temes més operatius, com ara el check-out d’un hotel, que aviat ens semblarà una cosa del segle passat, però la digitalització també pot aconseguir que la gent se senti millor i més ben atesa visitant el nostre país, i amb això hi ha coses que s’estan treballant aquí a Eurecat.

Hi ha sectors que estan tirant molt, com ara el mèdic, sobretot tot el tema de medical devices, la indústria segueix i té els ulls posats en els fons europeus Next Generation, i també l’àrea digital, per descomptat, té molt moviment. El que més veiem darrerament és que en cada projecte cada cop es barregen més tecnologies diferents i per això necessites oferir una gran transversalitat de tecnologies. Fas una cosa en el camp mèdic i està totalment vinculada amb el món informàtic de big data i data analitics i sensors i captació de dades... Parles de les vacunes i també de plàstic i xeringues per aconseguir que les dosis siguin tan eficaces com sigui possible, així que s’hi combina tecnologia d’injecció de plàstics i mèdica...

De vegades surt dels recursos de la companyia perquè necessita una cosa i amb rapidesa, però molts cops es busquen camins públics per tenir una part d’ajudes.

És evident que no n’hi ha prou. En ciència estem prou bé però l’estímul a la innovació és molt limitat. A Catalunya estem entre l’1,2 i l’1,5% del PIB, lluny del 2 i escaig i 3% d’Europa. S’ha fet una bona aposta per la ciència, sobretot en època del conseller Andreu Mas-Colell es va estructurar bé la xarxa de centres d’R+D, però hem de convertir la ciència en riquesa, en ocupació i en impostos, i per això cal incentivar la innovació. Dit això, no estic a favor de les subvencions, una cosa és regalar i l’altra, ajudar i estimular, que és el que fa falta.

Estem involucrats en uns 40 projectes, uns inclosos en les línies presentades per la Generalitat i d’altres presentats directament a Madrid, hi ha diferents vies. Malauradament, però, sobre aquests fons hi ha molts dubtes.

En primer lloc, que es caigui en l’error de confondre inversió de futur amb despesa. Una cosa és invertir per anar generant cada cop més i una altra molt diferent, gastar per tapar avui un forat. Amb aquestes ajudes potser algun forat s’ha de tapar, però si en tapem massa avui no invertirem per a demà. Més dubtes: hem d’apostar per la transició ecològica però hi ha projectes que demanen diners per canviar la flota de vehicles d’una companyia perquè siguin elèctrics. I jo em pregunto: per a això són els Next Generation? Jo no crec que hagin de servir per a inversions recurrents de les empreses, sinó per a projectes que estimulin cap al futur i involucrin el màxim nombre d’empreses.

Per exemple, estem amb una proposta per solucionar, en el tema de l’hidrogen, la dificultat d’acumular energia que existeix actualment. S’ha muntat a Tarragona tot un pool d’empreses tant petites com grans, hi ha molta gent involucrada i de perfils i tecnologies mot diferents. Això és el que és interessant: aconseguir una dinàmica d’un projecte que tingui molta gent al darrere i amb una tipologia d’empreses molt diferent. Aquí hi ha un altre tema, i és que a vegades caldrà sortir de l’àmbit català i teixir estratègies amb altres territoris per tenir massa crítica i poder competir, no ens han de caure els anells si això passa.

Que no hi hagi mesures per calcular l’impacte dels projectes. Els polítics només diuen: “Preveiem gastar molts diners”, quan gastar és més o menys fàcil, el problema és que s’han de gastar bé. Davant aquesta gran quantitat de diners que vindran de la Unió Europea, per a mi el gran repte no és no malgastar-los sinó procurar que tinguin un impacte social o econòmic, i saber-lo mesurar. I, per acabar, s’ha d’encertar estratègicament on es posen els diners. Aquí tenim l’experiència de les renovables de fa uns quants anys, quan es va fer una aposta en un moment en què estratègicament no era el millor, perquè era quan el cost era més elevat. Amb el que vam invertir, ara tindríem quatre vegades més de potència instal·lada.