Economia

Electricitat a preu d’or

L’import majorista de la llum s’enfila durant aquest any fins als 62,06 euros/ MWh de mitjana, el segon índex més car des del 1998

Al setembre, els dijous i la franja horària de 10 a 11 de la nit són els trams en què la factura puja més

El tipus de mercat incentiva que s’acabi pagant de més per l’energia

La del passat 21 de juliol, no serà una efemèride recordada precisament amb un sentiment d’esclat i joia pels soferts consumidors d’arreu de l’Estat. Aquell dia, el preu mitjà de l’electricitat trencava rècords per situar-se en els 106,57 euros per megawatt/hora (MWh), i superar d’aquesta manera els 103,76 euros que es van arribar a pagar l’11 de gener del 2002. Més enllà de donar peu a comentaris inflamats a les xarxes socials i actuar com a munició per a les tertúlies de torn, la notícia ha servit per encetar l’enèsim debat sobre el cost que té un servei tan bàsic com és la llum, i en què hi tenen a veure múltiples factors, com és la procedència de l’energia que fem servir, l’intricat sistema que s’utilitza per comercialitzar-la i la no menys complexa arquitectura que estructura la factura de la subministradora que periòdicament ens trobem a la bústia.

Centrant-nos, però, d’entrada en la lectura només de les xifres, s’aprecia que aquest 2021 va pel camí de convertir-se en un dels anys en què el valor de la llum serà més costós. El periodista i economista Xavi Sala ha analitzat l’evolució dels preus de l’electricitat hora a hora des del 1998 fins a l’actualitat en el treball final del màster de periodisme de dades de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i que permet fer una anàlisi retrospectiva de l’evolució del mercat en aquest període. I, feta una primera lectura, es constata que el 2008 va ser l’any en què, de mitjana, l’import majorista va ser més elevat, ja que va arribar als 62,83 euros/MWh. Això, però, és el que havia estat fins ara, ja que l’indicador de mitjana que abasta el tram des de l’1 de gener fins al 21 de juliol d’enguany, ja se situa en 62,06 euros. És a dir, a només 77 dècimes del que encapçala el rànquing. Això contrasta amb els 33,96 euros amb què es va tancar el 2020, tot i que aquest és un còmput que cal agafar amb pinces per l’efecte de la pandèmia i que, en global, va provocar una caiguda de la demanda de més del 5%.

Per Xavi Sala, en la tendència alcista d’aquest any hi influeixen una suma de factors, tant circumstancials com estructurals. Dels primers, el més destacat és la implantació, just el mes de juny passat, d’un nou sistema de facturació, les cèlebres franges horàries que tant enrenou i soroll han generat, justament a les portes d’un període, l’estiu, de pic de demanda. I això es paga. De fet, ja hi ha pistes que apunten que l’import del rebut d’aquest juliol picarà, i fort.

Un mercat ‘marginalista’

L’autor de l’estudi, però, apunta a altres raons més de fons que determinen el comportament de la despesa elèctrica. “A l’Estat s’està fent una aposta molt forta per les renovables, que són barates però inestables, ja que depenen de factors com ara l’evolució del clima. I per cobrir la demanda energètica del dia a vegades has de recórrer a fonts més estables, com les de cicle combinat, que són molt més cares”, exposa el periodista. Dit això, cal aturar-se un moment a entendre com funciona el mercat elèctric estatal, que no és fàcil. Per dir-ho ràpid i malament, el sistema pren com a referència les necessitats de demanda energètica de cada dia i, a partir d’un algoritme –l’Euphemia–, es calcula com es podrà cobrir en un mercat de subhasta de proveïdors, prioritzant les fonts de generació que siguin més econòmiques. I una de les característiques de l’Estat és que aquesta oferta de producció està relativament diversificada. Les nuclears són les que encapçalen el rànquing –23% del total–, seguides de les eòliques –22,2%–, les centrals de cicle combinat –15,8%–, les hidràuliques –12,6%– o la cogeneració –11,1%–, entre d’altres. Cadascuna d’aquestes fonts en origen té la seva pròpia cotització. I aquí és on entra en joc una altra particularitat del mercat autòcton, el seu caràcter marginalista, i que és absolutament determinant en el cost final que acabarà tenint el producte. I per què això? Doncs perquè, a grans trets, la cotització de l’energia que es pagarà aquell dia, el fixarà l’últim tipus de font que es necessiti per satisfer la demanda total. I, generalment, aquesta sol ser la més costosa. Un exemple aleatori. Necessitem 100 kW, i amb eòlica, que sol ser força econòmica, només arribem a 90. Ens en calen, doncs, 10 més, i només poden ser d’origen fòssil, que és molt més cara perquè el petroli o el gas van buscats i, a més, el seu ús està penalitzat per les emissions de CO2 que generen. En conclusió, per aquests 100 kW acabarem desembutxacant el mateix que si tots ells fossin de procedència fòssil, encara que només representin el 10% del total del paquet contractat. Curiositats del sistema.

Tornant a l’estudi de Xavi Sala, també esbocina com es distribueix la càrrega del rebut de la llum per franges de temps. I, sobre això, apareix alguna sorpresa, almenys en aparença. Una és que es desmunta aquell tòpic, que com a tal ben bé no se sap d’on surt, que pontificava que a l’hivern el corrent és quan és més car. Doncs no. La mitjana de preu calculada del 1998 al 2020 indica que ho és més al setembre, amb 45,56 euros/MWh, seguit de l’octubre amb 44,55. L’abril, per contra, amb 34,49 és el que hi ha a la banda més baixa de la classificació. El fet que a finals d’estiu encara es mantinguin algunes pautes de consum pròpies d’aquest període –l’ús d’aires acondiciats, per exemple–, sumades a la represa de l’activitat després de les vacances, són algunes de les possibles explicacions que assenyala l’autor de l’informe per tal d’explicar aquesta tendència.

Pel que fa a la seqüència per dies, els dijous són els que de mitjana registren un cost més moderat –43,29 euros/MWh–, tot i que, en aquest cas, les diferències respecte de la resta de jornades són mínimes, de dècimes o una mica més de mig punt a tot estirar. El cap de setmana, ja són figues d’un altre paner. El dissabte, i sobretot el diumenge, el preu cau de manera més que apreciable, i arriba a una diferència de gairebé 8 euros –7,86, per a qui li agradin els números exactes– respecte d’un dijous. El paràmetre per hores identifica que entre les 10 i les 11 de la nit és quan la llum es paga més, gairebé a 50 euros kWh. Si es vol afinar més la dissecció, el 10 de gener del 2002, a les 8 del vespre, va ser quan es va registrar l’hora més cara d’aquests últims 22 anys –158,41 euros/MWh–. De matinada, quan el consum baixa, és més assequible.

Tarifa regulada o lliure?

Xifres a banda, el debat recurrent sobre el cost de l’electricitat tampoc es pot abstreure del seu embolcall normatiu. Per llei –la 54/97 i la 24/13– és un bé de consum essencial i d’interès econòmic general i, com a tal, a priori hi ha instruments taxats per intentar evitar que el seu cost sigui objecte de dinàmiques especulatives. L’exemple més canònic és el preu voluntari al petit consumidor, més conegut com el PVPC, una tarifa regulada que les grans comercialitzadores estan obligades a oferir als clients que tinguin una potència inferior als 10 kWh, i que a la pràctica són els particulars. Això és el que dicta la teoria. Però què passa a la pràctica? Doncs que únicament uns 10,7 milions de clients de l’Estat tenen contractat el PVPC, quan el 2014 el nombre dels que s’havien donat d’alta a un servei semiregulat equiparable era de 14,54 milions. Això són gairebé 4 milions menys de llars en tan sols sis anys.  Els números, doncs, indiquen que cada cop més hi ha més consumidors que descarten les modalitats de preu taxat, i que opten per contractes del mercat lliure, molt més exposats a fluctuacions alcistes, com els actuals. Una dinàmica, aquesta, que és conseqüència directa de les polítiques comercials cada cop més agressives per part de les companyies del ram, que no vacil·len a l’hora de fer ofertes aparentment personalitzades, amb l’esquer sempre efectista que s’acabarà pagant menys, en forma de trucades insistents i en hores generalment intempestives

La factura

Un garbuix on el consum equival al 35% del total

Un dels elements que susciten més discussió, i per descomptat controvèrsia, quan toca parlar del mercat elèctric estatal, és el poc pes que té el consum –un 35% del total– en el conjunt de la factura. La resta es divideix entre els diferents impostos que graven sobre aquesta activitat, i que representen al voltant del 25% del preu final. Una d’aquestes figures impositives és, és clar, l’IVA, que a l’Estat espanyol és del 21%, un dels més elevats de tota la Unió Europea. A Alemanya és del 19%; a Itàlia, del 10%, i a França, només d’un 5,5%. Per tancar el cercle, hi ha un 49% del rebut que és un gran calaix de sastre que inclou les tarifes d’accés i els peatges. Aquí es cobra des del cost de transportar i distribuir l’electricitat, el cànon per compensar l’anomenat “deute històric” o les primes a les renovables, entre d’altres.

Mercat

El país amb més negocis del sector de tot Europa

Arran de l’evolució del mercat, amb un desplaçament de consumidors del model tarifari regulat cap al lliure, l’Estat espanyol s’ha convertit en el país d’Europa amb més empreses comercialitzadores elèctriques. I també en el que més en crea de noves cada any. Segons un informe de l’Agència Europea de Cooperació de Reguladors Energètics (ACER) i del Consell de Reguladors d’Energia (CEER), a finals del 2019 l’Estat tenia actives fins a 257 subministradores, 25 més que el 2018. Això contrasta amb les 149 d’Itàlia, les 136 de Polònia o les 109 de Noruega. Ara bé, això no comporta que a l’Estat hi hagi una forta competència en el sector, ja que és freqüent que aquestes formin part d’un mateixa corporació.

Capacitat de producció

Les eòliques es disparen i ja són dominants

Avui dia, les fonts renovables ja representen el 55,8% del total de la capacitat de generació –que no de producció actual– elèctrica instal·lada a l’Estat espanyol. Dels 105.224 MW que a priori pot produir el conjunt de la xarxa peninsular, 26.832 MW són d’aerogeneradors, que ara mateix són la principal font per poder generar electricitat. Històricament, però, no ha estat ni de bon tros així. De fet, tot just fa vint anys les centrals hidràuliques eren les que lideraven el rànquing pel que fa a potència instal·lada, seguides de les que utilitzaven el carbó i les nuclears. Les eòliques tot just ocupaven, aleshores, el cinquè lloc en la classificació, amb una capacitat de producció deu cops inferior a les hidràuliques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

El port de la marina acollirà durant nou dies la Fira del Vaixell d’Ocasió

EMPURIABRAVA
ECONOMIA

Les exportacions gironines creixen un 10% durant el gener

GIRONA

Salsa Jeans i la Casa de las carcasas obren al Gran Jonquera

la jonquera

MUNICH i Rituals se sumen a l’oferta comercial de l’Espai Gironès

salt
economia

Comença el saló Alimentaria&Hostelco més ambiciós i amb més presència internacional

L’hospitalet de llobregat
PALAFRUGELL

Oohx!gen, l’associació de comerciants de Palafrugell, renova junta

PALAFRUGELL

El B-Travel compleix les expectatives i supera els 26.000 assistents

barcelona
Tribuna

Només el set per cent?

Professor d’innovació a EADA Business School

La Xina: el soci, i competidor, inevitable

barcelona