És hora de relocalitzar
La falta de matèries primeres i els costos del transport mostren els perills de dependre tant d’Àsia
S’ha de plantejar ara què cal produir aquí més enllà dels microxips
Les pimes catalanes tenen més comandes de proximitat
Cal polítiques industrials i d’innovació per posicionar-se
Galfer és una empresa de Granollers que fabrica pastilles i discos de fre per a les principals marques de motocicletes, ciclomotors i bicicletes. Com la resta del teixit productiu català, està patint intensament la falta de matèries primeres que es viu a escala internacional, però també està notant un augment del nombre de comandes de companyies que fins ara compraven a la Xina i han decidit apostar –o tornar a apostar– per proveïdors locals. “S’està forçant una relocalització, i això podria beneficiar moltes pimes de proximitat”, pronostica José María Sánchez, responsable de fàbrica del grup. La crisi dels microxips i les matèries primeres s’afegeix a una forta pujada del preu del transport, sobretot el marítim, que s’ha multiplicat per més de deu. Augmenten els costos i es perd flexibilitat, de manera que, per a algunes empreses, produir o comprar fora comença a no sortir tan a compte.
Paral·lelament, les nostres companyies –i, per fi, els governs– s’adonen que en els últims anys han cedit molt poder i que això té conseqüències. Actualment hi ha un fort desajust entre l’oferta i la demanda de matèries primeres i microxips, però darrere la crisi d’abastiment també hi ha causes geopolítiques: la Xina està fent grans aprovisionaments dels materials que fabrica per protegir la seva indústria, cosa que desequilibra les altres. A casa nostra, la falta de materials per fabricar no només ha fet aturar la planta de Seat a Martorell, sinó que, segons un estudi de Pimec, vuit de cada deu petites i mitjanes empreses catalanes tenen problemes de subministrament i temen que els acabi afectant en l’àmbit productiu o laboral. Estem veient la cara més perillosa de la globalització i, per fer-hi front, Europa reivindica ara el concepte de sobirania econòmica i tecnològica. Ha arribat l’hora de plantejar-se quines activitats estratègiques cal relocalitzar, i experts i empresaris confien que se sàpiga aprofitar aquesta gran oportunitat per recuperar pes industrial.
La Unió Europea ha anunciat que invertirà 800 milions per atraure inversions asiàtiques i nord-americanes. Vol que s’instal·lin al Vell Continent “megafàbriques” per produir “a gran escala” els microxips “més avançats”. Fa anys que perd terreny –actualment només fabrica el 8% dels semiconductors de tot el món–, però és ara que les seves grans plantes automobilístiques estan aturades per la falta de peces –i estan en perill moltes indústries més que en depenen– quan ha començat a moure’s i a posar diners sobre la taula.
Cadenes més flexibles
Com destaca Cristian Castillo, professor de logística i producció de la UOC, “abans de la pandèmia ja hi havia sobre la taula la reflexió sobre el concepte de desglobalització, tornar a relocalitzar part de la indústria que durant dècades hem deixat que marxi i tornar-la a tenir tan a prop com sigui possible, sobretot per flexibilitzar la cadena logística de molts productes de primera necessitat”. La pandèmia ha fet que això sigui una “necessitat” i que la reflexió no només la facin les empreses, sinó els governs, que són els que han d’“implementar ajudes per aconseguir que la diferència per la qual van marxar les empreses, que és econòmica, no tingui tant de pes i així sigui factible produir segons quins productes al nostre territori”.
Castillo deixa clar que “una relocalització total és inviable i fins i tot seria contraproduent, perquè no podem renunciar als avantatges que ens ha portat la globalització”, però destaca que caldrà impulsar-la en el cas de sectors estratègics de futur, com ara el vehicle elèctric i el transport sostenible. Les decisions que es prenguin ara per fabricar aquí microxips no tindran resultats fins d’aquí a tres o cinc anys, una pèrdua de temps que tothom alerta que no ens podem tornar a permetre. “La Xina, que sí que sap cap a on va el futur i cap a on ha d’apostar, ara està aglutinant totes les compres de semiconductors per tenir-los en estoc i tenir el poder, mentre que aquí ens perdem en discussions i triguem massa a prendre decisions”, lamenta el professor de la UOC. Descarta que fàbriques europees que han marxat a Àsia tornin, però sí que assenyala que el Vell Continent podria captar noves inversions si “potenciem els recursos que tenim, que no són pocs”. Com recorda, Àsia fabrica els semiconductors d’última generació, però la maquinària prové d’Holanda.
També Esteve Almirall, professor d’operacions, innovació i data sciences d’Esade, convé que la tendència serà que torni “una part” de la producció a Europa, tot i que deixa clar: “No ens enganyem, serà robotitzada.” “Les cadenes de producció amb molts treballadors s’han acabat –continua–; Nissan ha obert al Japó la primera fàbrica on els treballadors només controlen i miren dades, així que l’única manera de recuperar els llocs de treball perduts és no només crear empreses, sinó captar-ne moltes.” Almirall destaca que la producció automatitzada fa que el component de la mà d’obra no sigui tan important, de manera que “portar fora la producció ja no té tant de sentit”. Això s’afegeix al fet que ens estem adonant que hem cedit molt poder i en temes molt estratègics: “Quan cedeixes la producció, també cedeixes molt coneixement sobre com cal fer les coses i millorar-les; hem de recuperar el terreny perdut i això vol dir fer política industrial i d’innovació, cosa que a tot Europa s’ha trobat a faltar en els últims anys”, opina. Almirall posa com a exemple Taiwan, ja que TSMC fabrica el 30% dels microxips del món, però fins al 60% si ens fixem en els d’alta gamma. “No ho va fer l’empresa sola, sinó que va desenvolupar la tecnologia i es va aconseguir crear aquest ecosistema treballant de manera conjunta amb l’agència governamental.”
Punts forts i febles
També adverteix que cal ser previsors Àngel Hermosilla, director de l’àrea d’Economia de Pimec, ja que ratifica que “la producció de microxips serà una de les primeres activitats a relocalitzar”, però avisa que cal aprendre dels errors i “ens hem de plantejar ara què ens faltarà d’aquí a tres, quatre o cinc anys”. “S’hauria de fer una anàlisi de vulnerabilitats. Tinc la sensació que ens fixem objectius com ara anar cap a la transició energètica i digital, però no pensem d’on traurem els recursos”, indica. L’autonomia econòmica que ara reivindica Europa, resumeix Hermosilla, significa “disposar de la màxima quantitat de recursos necessaris”, i els governs n’han de prendre nota i fer un bon acompanyament. Amb inversions, destaca, però també amb mesures de política comercial. “Els Estats Units estan buidant de fusta Europa perquè els productors venen al millor postor, com abans va passar amb l’acer i el coure, així que cal imposar més aranzels per als que venen o barreres perquè el material no marxi”, exemplifica. El responsable de Pimec certifica que, per la banda positiva, són nombrosos els casos d’empreses que estan tornant a apostar per proveïdors de proximitat per recuperar part del control cedit i no dependre tant d’Àsia. Fins i tot, vaticina, podrien tornar empreses que al seu dia van decidir deslocalitzar o recuperar part de la producció perduda.
LES FRASES
Sobrecost diari de 200 milions
Els problemes d’abastiment de matèries primeres estan suposant per a les petites i mitjanes empreses catalanes un sobrecost de 200 milions d’euros diaris. És la principal conclusió d’un estudi de Pimec que constata que un 83% de les companyies tenen actualment problemes en el subministrament i gairebé la pràctica totalitat, el 94%, han experimentat augments de preus “significatius” de matèries primeres i components des de l’inici d’aquest any. L’encariment mitjà voreja el 120%.
El 60% de les empreses creuen que per sortir de la crisi cal “afavorir la producció i la importació de primeres matèries a Europa”. La patronal reclama a la Comissió Europea que revisi els aranzels antidúmping sobre les importacions de tercers països, que identifiqui primeres matèries i components que es troben a la UE i són estratègics i que desplegui iniciatives de compres conjuntes. També exigeix canvis en la normativa de la contractació pública per poder revisar els preus si hi ha sobrecostos.
