“S’ha invisibilitzat el dret al temps i volem que es reconegui”

El dret al temps ha estat històricament invisibilitzat. Tal com reconeixen els informes oficials de l’ONU, hi ha un problema de pobresa del temps, que vol dir que, segons les teves característiques, tens un dret al temps diferent dels altres. Està demostrat que les dones i la població amb pocs recursos econòmics tenen menys accés a un temps saludable. Volem que el dret al temps sigui un dret de ciutadania, que es reconegui que tothom té dret a un temps saludable, igualitari, productiu i sostenible, i que s’entengui que això ens ajudarà a avançar com a societat.

Els horaris d’avui no són saludables, i no ho són perquè mengem molt més tard del que ens demana el cos i dormim moltes menys hores, cosa que ens provoca menys qualitat de descans i inicia un cicle: anem més cansats al matí i som menys productius al llarg de tot el dia, per tant necessitem més temps per fer la feina i això fa que cada cop tinguem menys temps per a les cures. Ni són saludables, els horaris, ni són productius. I aquesta mala salut té un rostre femení. Les dones catalanes i espanyoles són de les més estressades de la Unió Europea. L’última enquesta dels usos del temps que es va fer a Catalunya, del 2011, deia que els homes tenen de mitjana 44 minuts més al dia de temps lliure que les dones; això explica per què ells fan més esport, per exemple, perquè tenen més temps disponible. I això fa que la salut de les dones sigui pitjor. Hem de fer visible aquesta pobresa de temps i també el dret al temps.

Als Estats Units fan l’enquesta d’usos del temps cada any. A Catalunya, el compromís era cada deu anys, i amb la pandèmia s’ha retardat, no estarà publicat fins al 2024, com mínim. Per poder fer polítiques públiques, és importantíssim que tinguem dades sobre com viu la població. El mes passat vam celebrar la Time Use Week i hi havia més de 150 investigadors capdavanters. Allà ens van plantejar per què s’està fent cada cop més recerca, i per part d’escoles de renom com Harvard, però que està tan poc connectada amb les polítiques del temps.

Crec que passa perquè els dos mons han parlat poc, per això un dels compromisos de la declaració de Barcelona és aconseguir que es coordinin. Almenys per primer cop ens hem assegut junts el món de la recerca i l’administració i hem dit que decidirem junts quins són els temes prioritaris avui dia, com ara posar el dret al temps a l’agenda i visibilitzar-lo perquè la gent sigui conscient que es pot viure d’una manera més saludable i que això portarà més productivitat i més corresponsabilitat social.

A Catalunya, clarament. A tot el món mengen més d’hora, fins i tot en les cultures llatinoamericanes. Ningú sopa a les deu del vespre. Això ens passa per un tema cultural però també perquè estem desalineats amb l’hora solar que ens toca. Si l’hora solar que veus és dues hores més tard de la que hauria de ser, sopes dues hores més tard. S’han s’avançar horaris perquè tinguem més temps de digerir i perquè puguem anar a dormir més d’hora i així millori la nostra qualitat de vida.

La pandèmia ha posat els temes del temps a l’agenda perquè la salut s’ha prioritzat, perquè la gent ha sigut més conscient del temps de cures –que no vol dir que s’hagin repartit millor– i, sobretot, perquè s’ha fet un pas endavant en la velocitat de la digitalització. Això últim ha portat aspectes positius. Ha permès que no s’hagi de viatjar tant i que es pugui fer més teletreball i, per tant, combinar millor la vida personal i tenir una mica més de temps lliure. Però seria injust no veure que cal regular el dret al temps per evitar que hi hagi abusos amb aquests canvis provocats per la digitalització. Un dels temes que hi ha sobre la taula és la desconnexió digital. A Catalunya, com a la resta del món, s’havia premiat molt la presencialitat i hem caigut en la trampa que amb el teletreball hem passat a fer presencialitat digital. La barrera entre el temps personal i el de treball és cada cop més difusa i les enquestes demostren que les persones que han fet només teletreball han treballat més hores, i això té un clar efecte de burn out. Ens hem de preguntar com és que, segons les dades de l’OCDE, estem augmentant la tecnologia però no la productivitat. Potser és que tenim els treballadors esgotats, potser és que aquest model en què les dones als 35 anys comencem a abaixar el nombre d’hores treballades per poder conciliar no funciona... Si volem augmentar la productivitat, potser haurem d’innovar, i una manera d’innovar són aquestes polítiques del temps.

Un dels temes clau és la regulació d’aquests nous drets digitals que estan emergint perquè com a treballadors no perdem drets i també perquè les empreses tinguin treballadors més saludables, motivats i productius. No oblidem que com més sans i satisfets estiguin els treballadors, també menys baixes agafaran i més productius seran; el benefici és per a tota la societat.

Hem de tenir en compte el nivell de competències de cada administració, per això la declaració de Barcelona l’hem fet d’àmbit internacional: hem fet un salt d’escala per poder reclamar a qui correspongui. Crec que s’ha de treballar perquè no sigui entès com una obligació i tothom comprengui els beneficis d’uns usos del temps més saludables, tot i que hi ha d’haver un marc normatiu que ens protegeixi de l’abús del temps. I ens han de sensibilitzar perquè, quan abusin del nostre temps durant la nostra jornada laboral, protestem. I ho fem també si la nostra parella té 44 minuts més al dia que nosaltres de temps lliure. Cal visibilitat i pedagogia, ens han d’explicar què vol dir viure millor. Tots sabem què vol dir menjar més saludable –després ja decidirem si ho volem fer o no–, però no sabem com podem fer uns horaris més saludables. Si coneixem els beneficis, serà molt més fàcil implementar canvis, molt més que si són vistos com una imposició.

La consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, es va comprometre durant la Barcelona Time Week a entomar el repte de fer del dret del temps un dret de ciutadania durant aquesta legislatura i treballar cap als objectius que marcava el Pacte per la Reforma Horària de cara al 2025. Està molt bé que el govern faci seu un pacte que venia de l’anterior govern i el renovi i actualitzi amb la seva mirada, però hi ha un problema, i és que ens han faltat indicadors. En el pacte hi havia una sèrie de mesures i recomanacions bastant generals i no hi ha hagut un sistema d’indicadors que ens permetin veure què s’ha fet en aquests quatre anys i què no. Ens queden quatre anys fins al 2025. Creiem que cal que políticament es pitgi l’accelerador i que sigui una prioritat de govern i també que es doni un punt de transparència i que se’ns digui on som en cadascuna de les mesures, quant ens falta i a què ens podem comprometre realment de cara al 2025. Llavors podrem decidir què prioritzar. Potser no arribem a tot, però podem arribar a mesures clau i contundents que ajudin a millorar la vida dels ciutadans.

S’ha aconseguit avançar els horaris comercials d’hivern tancant una hora abans. Els centres d’atenció primària (CAP) també tanquen ara a les vuit del vespre. I Catalunya ha estat el primer govern de l’Estat que ha implantat entre el funcionariat públic el decret de teletreball. Són tres temes pioners. Cal continuar treballant molt amb el sector del comerç i la cultura, amb el prime time televisiu, que marca en bona mesura els nostres horaris, i també amb les escoles. El temps és com un puzle: els horaris que més ens marquen són els laborals, però després hi ha els escolars i els de cultura i esports. És important que es toquin totes les peces per intentar tenir uns horaris millors.

Si s’impulsen els acceleradors tecnològics i es reorganitzen els processos dins l’empresa, es pot guanyar productivitat i llavors potser no cal que els treballadors facin les mateixes hores: poden tenir més temps sense perdre sou, perquè són més productius. A Islàndia ja s’ha provat la setmana de quatre hores tant al sector públic com al privat amb beneficis boníssims pel que fa a salut, satisfacció i productivitat. Desigual no ha activat al mateix temps aquests acceleradors que cal, el que ha fet simplement l’empresa ha estat reduir les hores i el sou, per això no seria l’exemple a seguir.

Des dels anys noranta, quan sorgeixen les primeres discussions sobre el dret al temps, els municipis europeus, sobretot de França, Itàlia i després Catalunya, han estat la peça angular per innovar en polítiques del temps. Diversos programes pilot han avançat horaris comercials, Barcelona té el programa de canguratge perquè inicialment mares monoparentals i famílies amb pocs recursos puguin disposar d’una mica de temps lliure, per exemple per poder fer esport o treure’s el carnet de conduir. S’estan fent moltes coses a nivell municipal i per això acabem de rellançar la Xarxa de Governs Locals i Regionals per les Polítiques del Temps. Compartirem experiències que s’estiguin fent en altres pobles, ciutats i regions per poder innovar i implementar polítiques del temps d’una manera més ràpida. Volem ser un far d’esperança per a altres municipis que vulguin impulsar polítiques del temps. Entre el 2022 i el 2023 ens hem compromès a fer un llibre blanc de bones pràctiques que no només es basarà en la teoria, sinó també en exemples concrets, perquè s’estan fent moltes coses interessants.