Legislar per a l’economia del coneixement

Durant uns dos anys Manuel Castells, fins fa pocs dies ministre d’Universitats del govern espanyol, va estar treballant en la llei orgànica del sistema universitari, LOSU. Em va sorprendre la mutació del primer esborrany a l’actual projecte. Tot i tractar-se de la típica normativa espanyola, és a dir, reglamentista i burocràtica, el primer era una proposta més moderna, mentre que el darrer, després de ser criticat i negociat pels sindicats de dependència estatal, va convertir-se en una norma més centralista, corporativista, defensora d’un model funcionarial i burocràtic.

Un dels grans mals del projecte és que considera un conjunt d’universitats homogeni, com si totes les universitats de l’Estat fossin iguals, quan la realitat és ben diferent.

La missió de la universitat és la creació, transmissió, emmagatzematge i aplicació del coneixement, tot i que avui és freqüent parlar de docència, recerca i servei a la societat, aquest darrer conegut com la tercera missió. De fet, s’enunciï d’una o altra forma, estem parlant del mateix, d’uns objectius que són inseparables a la universitat.

Fins ara, una bona universitat havia de tenir una bona recerca i aquesta recerca tenia com a conseqüència una millor formació dels estudiants, especialment en el postgrau i doctorat. Una universitat sense recerca és una acadèmia.

Sota aquest criteri, universalment acceptat, és ben evident que les universitats de l’Estat espanyol són abismalment diferents i que no té cap sentit fer un reglament per a totes. El sistema universitari català pateix profundament quan es veu castrat per la cotilla legal espanyola.

Avui, més de 15 anys després de l’aprovació de l’actual llei d’universitats, l’objectiu de transmissió de coneixement i de servei a la societat té un sentit diferent i requereix especial atenció. Les relacions entre la universitat i l’empresa no són noves, com no ho són les incubadores d’empreses o els centres de transferència de tecnologia, però amb l’assentament de la ciència i la innovació obertes vàrem entrar en una altra dimensió del que ha de ser la universitat.

El projecte de la LOSU dedica un article tòpic a la Ciència Oberta per no dir res. No passa el mateix amb la transferència de tecnologia. La transferència de coneixement i la innovació impregnen tota la llei i es deixa clar que li confereix similar importància que a la docència i la recerca. Un missatge necessari, però evidentment insuficient.

La traducció pràctica hauria de venir en la llei de la ciència, la tecnologia i la innovació, que també es troba en fase de negociació. L’avantprojecte publicat és una catàstrofe en el tractament dels recursos humans i, en cas d’aprovar-se com està, destruiria els elements més positius de l’atracció de talent de què disposa ara l’Estat. Com és habitual, l’esperit homogeneïtzador centralista de la llei també dificulta el que es fa des de Catalunya.

L’avantprojecte preveu una sèrie de mesures que pretenen afavorir la transferència de coneixement, clau per tal que les pimes puguin aprofitar l’experiència i la recerca externa per desenvolupar nous productes innovadors per al mercat.

Amb els darreres canvis ministerials, que espero que comportin més seny i modernitat, els dos avantprojectes seran modificats. És imprescindible que aquestes lleis serveixin per eliminar barreres que dificulten la recerca i la transferència de coneixement i la innovació. Llur elaboració hauria de ser paral·lela i coordinada per suprimir tots els aspectes de l’entramat legal espanyol que no tenen en compte les particularitats d’aquests àmbits. Per exemple, tot el que té a veure amb les adquisicions o les subvencions. Els mecanismes de l’administració pública són frens a la recerca i la innovació. Un gran error comès l’any 2015 va ser incloure les universitats en el sector públic institucional sense definir-les específicament i obligar-les a actuar com a administracions públiques.

Fins ara m’he referit a l’Estat, però molts dels aspectes que poden desencallar la transferència de coneixement i la innovació els podem desenvolupar des de Catalunya. Ben aviat s’aprovarà la llei de la ciència de Catalunya.

Crec que des del govern de la Generalitat s’haurien de fer a l’Estat les propostes “desreguladores” necessàries per tal que universitats i centres de recerca poguessin tenir més llibertat i eficàcia. Amb un finançament adequat i sense traves burocràtiques, només caldria supervisar els resultats obtinguts i donar el suport necessari per transferir-los.

Per això darrer, ens caldria la formació i promoció del “personal interfície” capaç de moure’s en els dos àmbits, recerca i sectors econòmic i social, per facilitar la interacció i promoure acords rendibles per a ambdues parts.