Confusió de caixes
Aportar diners del patrimoni personal o donar garanties personals per salvar el negoci està molt bé; sobretot si acaba bé. Però s’ha de prestar molta atenció a no posar diners bons sobre un negoci dolent. Convé afegir-hi racionalitat, amb assessorament independent; perquè els que estem implicats en el dia a dia podem estar cegats pels sentiments
Un dels dimonis que assetgen les empreses familiars és el de la confusió, i una de les seves manifestacions és la confusió de caixes. De caixa personal i empresarial, o de caixa de diferents negocis. En moments de crisi, com els actuals per a moltes empreses i famílies, la temptació és més forta; i pot actuar en qualsevol sentit. És molt temptador recórrer a la caixa de l’empresa per fer front a necessitats familiars, o aportar diners del patrimoni personal per salvar l’empresa. Sense voler ser exhaustiu, vull fer algunes reflexions respecte a la confusió de caixes.
Que hi hagi diners a caixa no vol dir que aquests estiguin disponibles; cal recordar que s’ha de fer front a pagaments i que el saldo real després de fer front a totes les obligacions potser és negatiu. Més d’un negoci té caixa gràcies al fet que el termini de pagament a proveïdors és més llarg que els dies d’inventari i cobrament a clients, i en baixar les vendes aquest anomenat “crèdit espontani” es redueix i afloren tensions de tresoreria. Més d’un negoci s’ha trobat amb el fet que ha disposat de l’IVA recaptat per fer front a pagaments.
Els repartiments de beneficis han de fer-se després d’aprovar els comptes; i, si són a compte dels de l’exercici en curs, l’article 277 de la LSC estableix els requisits, entre els quals hi ha que hi hagi liquiditat suficient per a la distribució. Els propietaris han de saber que poden haver de respondre amb el seu patrimoni personal dels beneficis repartits dels darrers últims dos anys, sense necessitat que hi hagi hagut mala fe. Els préstecs de l’empresa a propietaris han de ser a condicions de mercat.
En el cas que una empresa utilitzi diners d’un altre, podem estar davant del que es coneix com a funcionament de caixa única. Aquest fet pot suposar l’aixecament del vel, és a dir, de la separació de responsabilitats patrimonials entre empreses, i la que vagi bé pot haver de fer front a les obligacions de la que vagi malament. Sempre que es deixen diners entre empreses s’ha de fer de la forma jurídica i comptable oportuna; per exemple, pujant beneficis a la matriu, o amb document de préstec a condicions de mercat, que millor si està protocol·litzat.
Aportar diners del patrimoni personal o donar garanties personals per salvar el negoci està molt bé; sobretot si acaba bé. Però s’ha de prestar molta atenció a no posar diners bons sobre un negoci dolent. Convé afegir-hi racionalitat, amb assessorament independent; perquè els que estem implicats en el dia a dia podem estar cegats pels sentiments.
Cal tenir en compte que el dimoni de la confusió de caixes pot no afectar-nos a nosaltres, sinó a les persones en les quals més confiem (“només et pot enganyar aquell en qui confies”). Que fins i tot poden caure en la temptació amb la bona intenció d’evitar-nos un disgust (“el camí a l’infern està empedrat de bones intencions”). “Quin mal pot haver-hi en el fet de pagar les nòmines de l’empresa 1 amb la caixa de l’empresa 2 del mateix propietari, i així evitar una altra nit d’insomni a un cap o germà que no dorm pensant com recuperar vendes...?”, poden pensar algunes persones.
L’operació bancària.
En resum, per evitar la confusió de caixes cal recordar que “la caixa és la reina”, que mentre hi ha caixa hi ha esperança, perquè hi ha temps per reaccionar. Cal recordar també que els diners se’n van més de pressa del que venen, i que per tant convé fer previsions de tresoreria. I, finalment, comprovar de primera mà que els saldos i disposicions de crèdits que indica la comptabilitat coincideixen amb la realitat, perquè, com tothom sap, “a la comptabilitat les existències es coneixen com a inventari perquè poden estar inventades”.
