La Borsa
Més valors
Economia

HOTEL MEDITERRANI

CALELLA DE PALAFRUGELL

De cafeters a propietaris d’un petit hotel familiar

Durant la Guerra Civil, l’establiment, que aleshores es deia Mediterrà, va servir com a casa de colònies amb nens refugiats francesos, belgues i espanyols

Els anys seixanta, les famílies anaven a l’hotel amb les minyones perquè es fessin càrrec dels fills, que menjaven en espais separats

1912
Ramon Agustí i Margarita Figueres obren un bar taverna i una centraleta de telèfon que porta el nom de Mediterrà.
1934
Conjuntament amb el propietari de la Torre Salvadora, obren l’hotel.
1944
Comença la construcció d’un edifici annex a la torre que triplica el nombre d’habitacions.
1957
La segona generació familiar, en Pepito i la seva dona, Pepita Rovira, i el germà d’en Pepito, en Guillermo, compren la torre. Al cap de dotze anys, fan una reforma global i desapareix la torre, quedant un sol edifici.
El 1991
Mor en Pepito i la seva filla, la Margarita, se’n fa càrrec.
Ara fa 110 anys, els Agustí van muntar un bar taverna i una centraleta de telèfon

El Mediterrà, després Mediterráneo –“per imposició del règim franquista”– i, finalment, Mediterrani –“perquè la Generalitat ens el va fer canviar”– és una història que van començar, ara fa 110 anys, Ramon Agustí Soler i la seva dona, Margarida Figueres Pasqual, quan van obrir un bar taverna a Calella de Palafrugell. Era un local que van llogar a l’Ernestina, a les voltes velles. A la planta baixa tenien el cafè i al pis de dalt van instal·lar la centraleta de telèfon públic, que només tenia sis aparells; els Agustí havien d’anar a “avisar la gent a les cases”, perquè “a vegades, tardaven dos dies a donar-te comunicació”. En un reportatge de M. Dolors Niell sobre aquest hotel que es va publicar l’any 2007 a la revista Es Còdol de Palafrugell, s’explicava que en Ramon ja era de l’ofici i que, oficialment, ja constava la seva professió com a cafeter, però que “la Margarida ben aviat va aprendre de cafetero i, a més a més, quan va posar l’hotel va esdevenir una gran cuinera, ja que sempre estava al peu des canó, sobretot a la cuina”. “Tots dos eren molt treballadors, i a més encara de la seva feina, a l’estiu, es cuidaven de comprar llagostes as pescadors de Calella per encàrrec d’altres hotels de Llafranc o Tamariu”, explicava Niell.

L’hotel es va inaugurar oficialment el 1934. Va ser el propietari de la Torre Salvadora –construïda el 1927–, Serrà, qui va convèncer en Ramon i la Margarida per convertir la Torre Salvadora en hotel i portar-lo conjuntament. La Torre Salvadora estava situada al carrer Estrabau, “en un paratge en aquell temps ample, verge, dominant sobre la solitària platja des port Pelegrí, absent de gent, on la quietud només la torbava el lent silenci del xap, xap, des rems de ses barques de pescadors”. “A sa platja des port Pelegrí, anomenada també des Banys d’en Caixa, s’hi banyaven només es homes i a la platja del costat, sa Platgeta, només s’hi banyaven les dones”, explica va en el reportatge Niell.

El diari Baix Empordà, amb data de 16 de juny del 1934, publicava la inauguració de l’hotel Mediterrà per part dels “senyors Serrà i Agustí”, ressaltant, entre altres millores, la magnífica terrassa de cara al mar, que l’interior estava bellament moblat i que l’hotel estava dotat d’aigua corrent. De fet, és això mateix el que es ressaltava en una targeta publicitària de l’hotel impresa aquells mateixos anys: “Aigua corrent; sala de banys, garatge, jardí pineda; totes les habitacions amb vista al mar”, i que el número de telèfon de l’hotel era el 4. L’hotel era petit –“tenia una desena d’habitacions”– i s’omplia bé, estava obert tot l’any i cuinava la Margarida, perquè “com en tots els hotels en aquella època, eren les àvies qui portaven les cuines dels hotels”.

La direcció compartida de l’hotel no va durar massa perquè, al cap d’un temps, Serrà va dir a en Ramon que no “podia continuar” i l’hi va llogar. La família Agustí va portar conjuntament el bar i l’hotel fins al 1953.

Durant la guerra, l’hotel va acollir unes colònies amb nens refugiats, perquè els responsables van decidir que era el que els donava més garanties de qualitat. Alguns dels protagonistes d’aquestes colònies han tornat novament de visita a l’hotel, segons explica Niell en el reportatge. Eren nens francesos, belgues i espanyols. Les colònies portaven el nom d’un ministre de justícia: Ramón González Peña. Passada la guerra és quan es va haver de castellanitzar el nom de l’hotel i li van dir Mediterráneo.

En Ramon va morir jove, als 55 anys, i va ser el seu fill, en Pepito, qui va continuar al capdavant del negoci i, “amb visió de futur, va comprar el solar que hi havia al costat de la torre amb la intenció de fer-hi una ampliació”, que va començar el 1944. Aquest nou espai va triplicar el nombre d’habitacions. Tretze anys més tard, en Pepito, la seva dona, Pepita Rovira, i el germà d’en Pepito, en Guillermo, van comprar la torre. Al cap de dotze anys, van fer una reforma global: la torre va desaparèixer i va quedar un sol edifici, tal com és ara.

La neta dels fundadors, Margarita Agustí, que actualment està al capdavant del negoci, explica que el turisme ha canviat molt en tots aquests anys. Diu que les pensions amb estada completa oscil·laven entre 16 i 25 pessetes cada dia, malgrat que s’aplicaven descomptes a les famílies que hi volien passar temporades més llargues. Recorda que, els anys seixanta, s’allotjaven a l’hotel famílies industrials de Barcelona i l’àrea metropolitana. Hi anava tota la família, acompanyats de la minyona. L’hotel tenia un menjador per als pares i un altre, a part, per als nens i la minyona. Altres vegades, els homes deixaven les dona, els nens i la minyona tot l’estiu a l’hotel i ells anaven i venien. Als anys setanta, les famílies ja arribaven a l’hotel sense minyones.

Quan els primers turistes van començar a anar a la Costa Brava, els Agustí es van estimar més “captar ells mateixos la clientela” per mantenir l’ambient i el tracte familiar que els caracteritzava. A l’hotel es va allotjar gent famosa, com és el cas de l’artista de cinema Madeleine Caroll, amiga íntima de Nicolás Woevodski, propietari del castell Cap Roig, que també hi anava sovint a dinar, i creuen que el pintor Joan Llimona també s’hi va allotjar, perquè els Agustí en van trobar quadres semiacabats a l’altell.

La Margarita recorda que, en l’època franquista, quan es feien casaments, li “tocava anar a buscar les fotos de Franco i Primo de Ribera” que tenien endreçades per penjar-les als menjadors i que quan hi havia feina, li donaven un cabàs amb una gasosa i l’enviaven a casa de la seva tieta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MIREIA VIAL
PRESIDENTA DE L’ASSOCIACIÓ DE GUIES DE GIRONA

“Ens costa lluitar contra l’intrusisme”

Girona
EL DELFÍN VERDE
TORROELLA DE MONTGRÍ

El càmping ‘resort’ de més extensió de l’Estat espanyol

TORROELLA DE MONTGRÍ
ANTONIO BROS
DIRECTOR

“Serà un any turístic molt bo i recuperarem les xifres del 2019”

societat

Marxa lenta de protesta dels gruistes al Pirineu

societat

Barcelona perd 9.000 pisos de renda antiga

ECONOMIA

La vaga d’EasyJet fa cancel·lar quatre vols més al Prat

Quatre cancel·lacions a l’Aeroport del Prat per la vaga de pilots d’EasyJet

barcelona

Marxa lenta de gruistes del Pirineu a Sort per reclamar millores laborals

sort

La llei ‘raider’ fa un any, però encara hi ha molts autònoms

barcelona