La Borsa
Més valors
Economia

JOSEP SÁNCHEZ LLIBRE

President de Foment del Treball

“L’Estat es cobra la inflació; l’empresa i el treballador, no”

No es poden incrementar els salaris més d’un 3 o un 3,5%. Per tant, on no arriben les empreses, ho hauria de fer l’Estat
L’alcaldessa de Barcelona vol implementar una política basada en el no a tot i en el fet de ser una ciutat antipàtica i poc dialogant

La tardor es preveu calenta, en termes econòmics. Encara més greu, si és possible. El president de la patronal Foment del Treball ho qualifica d’huracà econòmic.

A què es refereix amb aquest terme?
Hi ha una sèrie de factors clau: la inflació no la resoldrem aquest any, l’energia continuarà amb preus elevats, probablement els tipus d’interès pujaran i l’Estat espanyol es veurà obligat a una consolidació fiscal perquè haurà d’amortitzar el deute públic, que és molt elevat. Tot això impactarà en l’economia espanyola en aquest segon semestre. També motivat pel conflicte bèl·lic entre Ucraïna i Rússia. D’aquesta situació ja ens avisaven els diferents organismes oficials, que l’economia espanyola patirà molt més que la resta d’europees. Això és el que defineixo com a huracà econòmic i el que hem intentat des de Foment és dissenyar un full de ruta o una estratègia perquè les nostres empreses no pateixin tant. I, al mateix temps, buscar la complicitat dels sindicats, dels treballadors, de les patronals, dels governs i dels partits polítics per intentar configurar un pla anticrisi que permeti superar aquesta situació. És a dir, que l’huracà econòmic no ens agafi amb els pixats al ventre.
Si ja fa la sensació que estem immersos en un huracà. Què pot anar pitjor?
És que els problemes que té l’economia espanyola no els resoldrem en aquests mesos. Les empreses perdran competitivitat perquè en molts sectors s’estan menjant els marges en no poder incrementar més els preus. Això pot comportar que algunes empreses hagin de fer expedients de regulació o que d’altres hagin de tancar. Per això fem aquesta crida abans d’hora, perquè estiguem preparats. I que el govern, en aquest cas l’espanyol, sigui conscient que la situació serà greu i que ha de prendre moltes més mesures que fins ara per no perdre competitivitat, ocupació. Les empreses han estat oblidades. És un avís a navegants.
Tenim empreses parades per falta de matèries primeres, fàbriques que canvien torns pel cost energètic. Fins quan es pot aguantar?
No per gaire temps, a menys que es prenguin mesures per evitar aquesta falta de material. I a curt termini no serà fàcil. El que hem de procurar és buscar solucions que agilitzin i redueixin aquests terminis i alhora implementar mesures perquè els costos no matin el sistema productiu. I això no és fàcil. Però en altres països s’està intentant fer.
Com?
El primer a tenir en compte és que aquesta situació no es resol incrementant impostos. És cert que el govern espanyol ha abaixat el preu de l’electricitat, tard, però ho ha fet. I el cost de la gasolina. Però és insuficient. No s’han d’apujar impostos ni atemorir el teixit empresarial. S’hauria de plantejar una estratègia a mitjà i llarg termini que se centri, sobretot, a reduir impostos o a donar bonificacions fiscals per a aquelles empreses que no podran assumir el cost energètic ni el podran repercutir. I s’hauria de reduir la tarifa de la renda a les persones físiques. Avui, la inflació galopant que patim ha comportat un increment d’ingressos fiscals que no es corresponen a l’activitat econòmica, sinó a l’inflació. Que el govern espanyol torni, doncs, als consumidors l’import que ha recaptat per l’increment de la inflació. Evidentment, s’han de tenir en compte els més vulnerables, que ja s’està fent, però no s’hauria de deixar de banda el teixit productiu ni atemorir-lo amb l’amenaça d’incrementar els impostos. Cal incentivar l’activitat econòmica. Això és el que ha de fer un estat modern i business friendly. Ens ha d’escoltar i saber el que estem patint.
I els fons Next Generation, que es van vendre com el gran impuls, sembla que no arriben o en comptagotes.
Hauria de ser un dels elements que ajudessin a transformar l’economia. És veritat que ha arribat una part dels PERTE [projectes estratègics per a la recuperació i transformació econòmica] en el sector de l’automòbil, que ja han començat la seva singladura. Sembla que anirà en la bona direcció i permetrà que es fabriquin cotxes elèctrics. Però hi ha altres PERTE que haurien d’ajudar, per exemple, la indústria agroalimentària. I van amb retard. El govern de l’Estat també ha d’agilitzar que aquests fons arribin a les petites i mitjanes empreses. No pot ser que es desaprofitin. La realitat és que avui anem amb lentitud i que hi ha un cert desànim en el teixit empresarial. D’altra banda, de la mateixa manera que s’han estret el cinturó les empreses i els particulars a una economia de guerra i inflacionària, el govern espanyol també hauria de fer un esforç important de racionalitzar la despesa pública perquè l’administració sigui més eficient. I per ara no s’ha fet cap pas en aquest sentit. Haurien de donar exemple, i no ho fan.
I si hi sumem el dèficit en infraestructures, que clama al cel a Catalunya…
Des de Foment ja hem plantejat alguna solució. Hem fet una anàlisi dels darrers 12 anys del dèficit d’infraestructures públiques de l’Estat espanyol respecte a Catalunya i és una dada que fa fred als peus: 35.000 milions d’euros. A més, les obres pressupostades només estan executades en un 60 o un 70%. Què plantegem des de Foment? Crear una agència independent que faci un control de totes les obres que estan pressupostades i no executades. Ho hem enviat als partits polítics i alguns s’ho estan mirant amb molta complicitat. I, alhora, proposem que tot allò no executat, el romanent, que són molts milions d’euros, es pugui traspassar a la Generalitat perquè faci els projectes. És a dir, que no es perdin els recursos.
Ara mateix sembla impossible que el govern espanyol assumeixi la creació d’aquest ens independent.
Doncs és una solució que hem plantejat als partits catalans. I creiem que podria funcionar. Pot dependre del Congrés dels Diputats, d’un consorci format pel govern espanyol i la Generalitat, d’una comissió bilateral… però tot el no executat ha de passar a un fons de la Generalitat. I que el govern espanyol tingui la barra de dir que no. Es trauria l’antifaç.
El sector turístic ara recupera l’activitat. És vàlid mantenir l’actual model? Les mesures que plantegen governs com el de Barcelona són inassumibles?
Cada vegada que em pregunten sobre l’Ajuntament de Barcelona sembla que tingui una mania persecutòria a la senyora Colau. I la respecto moltíssim des d’un vessant institucional. Però, ara que hi ha bones expectatives turístiques, sorprèn que, en un moment de recuperació d’un sector que ha patit moltíssim, surti l’alcaldessa plantejant restriccions en els creuers, quan encara no s’ha recuperat el nivell del 2019. Una bona governança d’un ajuntament com el de Barcelona seria que, abans d’anunciar mesures dràstiques que van en la direcció contrària de la generació de riquesa, agafés el sector i intentés dialogar. Però tots sabem que Colau vol implementar una política de decreixement que està basada en el fet de ser una ciutat antipàtica, poc dialogant i que diu no a tot: no a l’Hermitage, no a l’aeroport, no als hotels de luxe, no a la mobilitat, no al cotxe elèctric… En un moment en què cal recuperar-se i tornar a potenciar la imatge de Barcelona i Catalunya, sempre va en la direcció contrària. Decréixer i empobrir-nos cada cop més.
Garantir la competitivitat de les empreses és incompatible amb apujar salaris? Perquè els sous no atrapen els preus.
No.
I quina és la solució?
Primer de tot, la negociació col·lectiva està en marxa. Hi ha quatre mil taules sectorials que estan intentant arribar a acords salarials. Els sindicats, lícitament, han demanat que l’increment s’indexi a la inflació, cosa que no està prevista en els convenis. Però ho demanen. Què diem els empresaris? Doncs que per moltes empreses és impossible assumir-ho. Ja no ho poden fer amb els increments dels costos energètics o de les matèries primeres. El marc d’actuació està lligat a incrementar els salaris d’entre un 3 i un 3,5%. Per tant, allà on no arriben les empreses ho haurien de fer els estats. Ja que el treballador ha perdut poder adquisitiu, redueixi la tarifa de l’impost de la renda a les persones físiques perquè tingui més diners a la butxaca. L’Estat es cobra la inflació. Qui no ho pot fer és el treballador. I l’empresa tampoc pot entrar en pèrdues, perquè si no acaba tancant. Per tant, cal arribar a un acord amb els sindicats perquè tota aquesta negociació tan difícil no desemboqui en vagues i no s’escalfi el carrer. Contribuiria encara més negativament a la situació econòmica.
En totes les crisis sempre hi ha uns pocs que s’enriqueixen. En aquesta, qui hi surt guanyant?
Trepitjo el carrer cada dia i els empresaris que conec tenen moltes dificultats, com els treballadors, per arribar a final de mes i aguantar les seves companyies. Però tenen ganes de tirar endavant. Els que s’estan enriquint, a Foment no hi són. I si hi són, no els conec.
El retorn a la producció de proximitat és un procés inevitable?
Tant de bo! S’ha fet públic el gran projecte que impulsem en l’àmbit agroalimentari. Des de Foment i l’Institut de Sant Isidre donarem suport a tres poblacions del delta del Baix Llobregat, com són Gavà, Viladecans i Sant Boi, per possibilitar inversions en aquest àmbit. Perquè es produeixin productes alimentaris de proximitat i no els hàgim d’importar de fora. D’altra banda, hi ha una altra gran oportunitat a Catalunya a través dels fons Next Generation. S’ha demostrat, després de la pandèmia i de la crisi energètica provocada per la guerra, que cal tornar a localitzar, el més aviat possible, moltes companyies que van marxar. Com més a prop dels sistemes de producció, molt millor. I Catalunya té la possibilitat de ser la gran fàbrica de xips per a tota la Unió Europea. Ja s’ha fet un pas important amb el tema del disseny, a través del macrocomputador que tenim a Barcelona. Disposem, doncs, d’una infraestructura tecnològica molt important. Intel hi ha fet una gran inversió. I ara podem focalitzar a Catalunya aquesta gran fàbrica de xips. Seria un pas definitiu per a la reindustrialització del país.
En el tema energètic també?
Per ser autosuficients cal resoldre dues situacions: a curt termini la transició energètica ha de ser industrial. I avui la indústria catalana encara s’alimenta en un 55% de la indústria nuclear. El primer que hauríem de fer és allargar la vida útil de les centrals nuclears perquè el 2030 no produirem suficient energia eòlica i solar per substituir-les. El segon pas és mentalitzar les nostres administracions perquè es desenvolupi suficient energia eòlica. Per tant cal modernitzar la nostra legislació perquè aquesta energia es pugui traslladar a les línies d’alta tensió. I hi ha molts ajuntaments i consells comarcals que hi estan en contra. Això de l’autoconsum està molt bé però hi ha una part important que ha d’abastir la indústria i cal buscar la màxima complicitat per fer-ho possible. O ens posem d’acord o seguirem depenent de la nuclear.
Ha anunciat que avança eleccions a Foment i que es torna a presentar. Amb quin projecte?
Aquesta setmana presentaré a Barcelona un projecte empresarial, que constarà de 12 punts. Serà el programa electoral d’aquests quatre anys per acabar de modernitzar, rejovenir i feminitzar una patronal que té 250 anys d’història. I l’objecte fonamental és reivindicar la tasca de l’empresari, de l’emprenedor i la defensa de l’empresa familiar. Un altre aspecte clau serà ajudar el govern de la Generalitat perquè la reindustrialització i la transformació industrial de Catalunya siguin una realitat en els pròxims anys. Posarem a l’abast el que representem com a lobby per liderar aquest procés.

Empresa i política

Els cognoms Sánchez Llibre no només s’associen al món empresarial, sinó també a la política i a l’esport. A l’actual president de Foment del Treball, que va assolir el càrrec a finals del 2018, el precedeix una llarga trajectòria política a CiU, en l’era preindependentista. Ha estat diputat al Parlament durant dues legislatures (del 1988 al 1993) i també al Congrés (del 1993 al 2015), amb un breu pas intermedi pel Senat. Nascut a Vilassar de Mar (1949), està casat i té tres fills. És llicenciat en ciències empresarials i té un màster en direcció d’empreses per l’Esade. Vicepresident de Conserves Dani, és també el responsable en la patronal CEOE de les relacions amb les Corts espanyoles. El 2009 va rebre la medalla d’honor al Foment del Treball per la seva trajectòria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els tripulants de cabina de Ryanair inicien cinc mesos de vaga

barcelona
HOTEL LA TORRE
CALELLA DE PALAFRUGELL (BAIX EMPORDÀ)

Paisatge, serenor i calma, al balcó de la platja del Canadell

CALELLA DE PALAFRUGELL

Estudi pioner per a un nou tap de suro per a escumosos

palafrugell

GiFood creix en usuaris i estudia arribar a Fornells

GIRONA
MARIA DOLORS JOFRA
Directora de l'Hotel La Torre de Palafrugell

“El nostre client habitual busca repòs però també activitat”

La sequera fa avançar la verema en el raïm vermell

vilafranca del penedès

El comerç, molest amb les mesures d’estalvi energètic

GIRONA

Alemanya busca personal

Berlín

Senyalitzen ports del Ripollès per atraure turisme esportiu

Ripoll