El relleu de Nissan, al ralentí
La plantilla s’exclama per la lentitud i els tombs del procés de reindustrialització
Els retards constants en els tràmits, les subvencions i les licitacions amoïnen els treballadors, que ja han exhaurit un any d’atur
“Hem tingut un any molt llarg i un camí difícil i angoixant.” “Ha estat un procés molt lent”. Són frases, respectivament, de Manel Sanz, representant d’UGT-Nissan, i de Miguel Ángel Boiza, que també va ser portaveu dels treballadors de la companyia nipona per part de CCOO. I és que aquest mes es compleixen dotze mesos, un any llarg i lent, que Nissan va abandonar les seves instal·lacions a Catalunya. El 16 de desembre del 2021 sortia l’últim vehicle de la línia 2 de la planta de la Zona Franca. Una pick-up Navara. La línia 1 ja feia setmanes que havia tancat. Gairebé 2.500 treballadors van contenir l’alè fins que, després de llargues negociacions i molta lluita, incloent-hi una vaga indefinida que es va allargar durant noranta dies, amb la signatura de l’ERO, un cop descomptades les prejubilacions i les baixes incentivades, la xifra d’empleats que van anar a l’atur es va escurçar, per bé que encara era substantiva, unes 1.400 persones.
Per reparar l’enorme destralada laboral es va crear una taula de reindustrialització formada per representants de la direcció de l’empresa, els sindicats membres del comitè i les administracions. En el decurs del 2022 s’han succeït anuncis, promeses i desistiments que han engrescat i han desgastat successivament els empleats pendents de recuperar un lloc de treball.
L’anunci de la partida de l’automobilística la va difondre el diari japonès Nikkei, a mitjan maig del 2020. I tot i que no va agafar del tot per sorpresa els treballadors, que es temien el pitjor d’ençà que Nissan ja havia aplicat expedients de regulació amb l’excusa de la falta de demanda de producció, tanmateix va representar una galleda d’aigua glaçada a l’esquena d’una plantilla que feia mesos que maldava per preservar la fàbrica i els llocs de treball. Els treballadors van denunciar el “cinisme” de Nissan, que havia arribat a prometre la creació d’una nova cabina de pintura, que hauria significat un signe de continuïtat de l’empresa i que mai no es va fer realitat.
El detonant de la desfeta es trobava en l’aliança que Nissan va firmar amb un altre gegant de l’automoció com la francesa Renault, amb intercanvi d’accions i també un pacte de repartiment territorial de manera que cada companyia s’adjudicava determinades zones per operar-hi en el benentès que no es farien la guitza mútuament.
La zona de l’Estat espanyol se situava en l’àrea de Renault, que va optar, des de la lògica empresarial, per centralitzar la producció a les plantes de territori francès, preparades per a l’electrificació. El replegament comprometia la feina dels treballadors que Nissan tenia a Catalunya (en les bones èpoques n’havia arribat a tenir uns 5.000) i deixava amb un pam de nas la Generalitat, que havia esmerçat més de 20 milions en ajudes per peixar l’empresa i fidelitzar-la al territori.
Moments difícils
Durant l’espera hi ha hagut alguns disgustos, com el desistiment de la xinesa Great Wall Motors, que després de mostrar interès per les plantes es va fer enrere tot i que les administracions li havien duplicat l’oferta d’ajuts inicial. També es van viure alguns “ensurts”, repudiats per l’administració catalana, com la possibilitat amb què es va especular que un fabricant de tancs, Tess Defence, hi instal·lés una planta de manteniment de vehicles militars. I irrupcions d’última hora com la també xinesa Chery, que no va ser acceptada per haver-se presentat tard a la convocatòria.
Qui havia acaparat tots els punts per ocupar els terrenys de Nissan a la Zona Franca era el consorci popularment anomenat “hub de descarbonització” o D-Hub, liderat per QEV i BTech. QEV ja ha presentat un projecte de vehicles elèctrics, la gamma de furgonetes elèctriques Zeroid i B-Tech, acrònim de la companyia d’enginyeria Barcelona Technical Center, vol recuperar la històrica marca Ebro amb una pick-up elèctrica.
El hub comptarà amb diners públics –força menys dels que s’esperaven– provinents del Perte que el govern espanyol ha repartit per a aquest sector i on la part del lleó se l’ha endut Seat i el seu projecte d’electrificació. Concretament, QEV i B-Tech, que s’ofereixen junt amb una quinzena d’empreses més i associades amb el gestor immobiliari i logístic Goodman, han rebut el vistiplau per optar a les instal·lacions de Nissan, i van tenir assignats inicialment 107,8 milions del Perte. Finalment, però, seran només 65,2 milions (61,9 milions en subvencions i 3,3 milions en crèdits) per les dificultats del projecte per obtenir els avals necessaris. Per acabar-ho d’adobar, fins a l’últim moment, Goodman, que és qui ha de gestionar els espais de la Zona Franca, ha estat demanant informes i auditories sobre el projecte, fet que ha mantingut els treballadors pendents de la reindustrialització amb l’ai al cor.
Manel Sanz, representant d’UGT, admet que “la gent està cansada”, i que tot i que al principi hi havia “una certa esperança i fins i tot il·lusió”, els problemes en les licitacions, les subvencions i les negociacions han allargat un procés que ja va néixer agònic.
Des de CCOO, el seu exportaveu, Miguel Ángel Boiza, creu, però, que, després d’un any ple d’incerteses, ara hi ha una mica més de seguretat jurídica, que feia falta perquè fins ara no hi havia cap multinacional potent que vingués a avalar tot el projecte. “Sembla que de la mà de l’operador logístic, Goodman, tot el projecte tindrà més solidesa, i veiem cada cop més garanties amb els ajuts públics del Perte.”
Convé recordar que Nissan no era present tan sols a la Zona Franca. A Sant Andreu de la Barca hi tenia una planta destinada a les activitats de fosa i ferro i a Montcada i Reixac una altra per a estampació.
De moment, qui ja és a la Zona Franca és el grup de motos elèctriques Silence, tot i que en principi aspirava a instal·lar-se a Montcada, on hi ha d’haver una part del hub. A Sant Andreu, els propietaris de les instal·lacions es van despenjar de la reindustrialització.
Perfils diversos
Dins del col·lectiu d’extreballadors de Nissan que aspiren a entrar en la reindustrialització amb l’esperança de preservar al màxim les seves condicions laborals hi ha molts perfils. Evidentment uns quants dels més qualificats, com els enginyers, ho han tingut més fàcil si s’han afanyat a buscar feina. Però, segons els representants sindicals, la majoria continua pendent de la resolució del conflicte. Des de Sigen-Usoc, el seu representant, Miguel Ruiz, ja ha alertat que, dels dos anys d’atur a què tenen dret els treballadors acomiadats, “ja se n’ha consumit un”, i que encara falten mesos per iniciar la contractació.
Si, com s’espera i es desitja, es compleix el calendari, un cop verificat el projecte per part de Goodman i la licitació del Consorci de la Zona Franca, la data límit és el 16 de gener, quan la reindustrialització ja hauria d’haver obtingut un contracte i un lliurament de plànols per començar a ocupar les instal·lacions amb contractacions immediates d’un nombre significatiu de treballadors, 600 o 700, possiblement abans de l’estiu.
