Família empresària Pont

Les famílies empresàries procuren en general mantenir un perfil baix pel que respecta a la família, però a mesura que passen les generacions i augmenta la grandària de l’empresa la seva història va veient la llum; aquest és el cas de la família Pont, propietaris del grup Borges.

Antonio Pont i Pont en 1896 va comprar un negoci d’ametlla a Tàrrega (Lleida) que escloscaven a mà i venia en gra. En 1914 va adquirir una almàssera i en els anys 20 del segle passat es van incorporar els seus fills Josep i Ramón, per a “fer gran la casa”. La mare va forçar que estudiessin una carrera abans d’incorporar-se com era desig del pare. Els fills van heretar el negoci i les filles les finques.

Josep portava la part comercial i administrativa. Va tenir tres fills i dues filles. Ramón portava la part industrial. Va tenir un fill i tres filles. Els germans, socis al 50%, van decidir que la propietat del negoci es repartís al 25% entre els quatre descendents homes, i en la mateixa proporció les finques entre les filles.

L’origen familiar agrícola en terra de secà imbueix els valors de treball i austeritat. Si feien vacances era per a viatges de negocis. El negoci era el tema habitual de la taula i reunions familiars. Tots els fills van estudiar pensant en el negoci familiar.

Antonio Pont Amens (1934), fill de Josep, se’n va anar a Reus en 1957 per a impulsar les exportacions amb l’encàrrec patern que “si espaviles i durant dos anys no perdem diners continuarem amb el negoci”. Es van aliar amb operadors locals.

En 1964 comencen a comercialitzar amb la marca Borges. En 1978 eren líders en oli a Catalunya i fruita seca a Espanya i inicien la internacionalització. En 2017 el grup familiar inicia la cotització en el mercat continu com BAIN (Borges Agricultural & Industrial Nuts) d’una de les empreses del grup.

En la matinada del 28 de març de 1996 es va incendiar la fàbrica de Reus, a conseqüència d’un esglai que van voler donar-los en la “guerra de l’avellana” contra les importacions turques. L’endemà la família realitzo una roda de premsa. “Aquella desgràcia ens va portar la possibilitat de viure una oportunitat històrica”. Tenien assegurada fins a la pèrdua de beneficis i van cobrar 12,5 milions d’euros, van desoir les ofertes per a traslladar-se fora de Catalunya i van negociar amb l’ajuntament de Reus per a millorar les condicions administratives en la reconstrucció. Durant gairebé dos mesos van efectuar un benchmarketing visitant les millors fàbriques de fruita seca del món. Tot això també va servir per a externalitzar la posició de conseller delegat i preparar la transició a la quarta generació.

Inicialment es pensava que els catorze integrants de la quarta generació podrien treballar en l’empresa familiar, sense dependència jeràrquica amb familiars i amb retribució segons mercat. Vuit es van incorporar, però van sorgir problemes entre ells i en 2006 es va prendre la decisió que tots havien de deixar l’empresa, de manera tal que la família es replegaria al govern. La decisió va ser dramàtica, ja que alguns d’ells tenien un historial d’èxit en l’empresa. Era clar que malgrat tenir tots els mateixos gens no tots surten de la mateixa manera.

“Pots endeutar-te més o menys, però ho has de tenir ben apuntat en la tresoreria. Mai pots fallar en els teus compromisos” és una de les màximes familiars, que té el seu origen en la de Josep que “un, fins i tot per egoisme, ha de ser honrat”. Unes altres són les de “treballar pel bé de casa”; que “als competidors cal tenir-los en un altar”, perquè ens estimulen”; i que “a casa no et porten res, cal anar-ho a buscar fora”.