Final d’any en un món fràgil

A tres setmanes del final d’aquest irregular 2023, s’acumulen fets i notícies que afegeixen risc al futur immediat. Són elements que reforcen la sensació dominant de fragilitat global i local. Generen incertesa i desconfiança però es contradiuen amb una realitat resistent i tossuda, millor de la prevista. Alerta, però, amb les profecies autocomplertes. Aquest és un patchwork amb algunes d’aquestes.

La intel·ligència artificial surt de l’armari. I es posiciona, ara ja definitivament, com un eix de transformació vital i econòmic potentíssim i com la nova batalla per la supremacia corporativa en el món tecnològic. Per sobre del debat ètic que volia assegurar-se que les transformacions de la IA es mantenien en coordenades pactades i proteccionistes, el cas Sam Altman d’acomiadament d’anada i tornada confirma una IA de competència ferotge i amb tots els riscos potencials. Per si de cas, una recomanació: no perdin aquest cop l’ocasió de vincular el seu estalvi i inversió a la tecnologia més disruptiva en dècades. Avisats, per si de cas.

Redsys i els límits del diner electrònic. Van ser només unes hores però la propera vegada pot ser molt pitjor. Redsys té un excessiu domini sobre els pagaments electrònics, Bizum inclòs, i qualsevol fallada del sistema com la de fa dues setmanes es pot convertir en un gravíssim incident amb repercussions molt oneroses. Mentrestant l’euro digital espera per no fer mal a la banca però amb risc de fer-nos mal a tota la zona euro. La confidencialitat que encara preserva el diner efectiu sembla concernir o preocupar poca gent.

Shakira i la diferenciació fiscal per amor. Ara resulta que ha d’arribar la Shakira i el seu advocat, Pau Molins, per fer-nos entendre que la fiscalitat catalana, enormement diferencial a l’alça en relació amb les altres comunitats autònomes rellevants, és determinant per decidir la residència fiscal i per les conseqüències d’enamorar-se d’un contribuent. Les diferències en pressió fiscal responen tant a preferències polítiques com a un tracte discriminatori entre ciutadans que, a nivell de serveis públics, estan immensament més igualats. Per acabar-ho d’adobar, l’impost de grans fortunes creat per homogeneïtzar-ho va ser regulat com un nyap que ha permès no pagar-lo als bonificats de l’impost de patrimoni. Fins quan?

Retorn de les empreses catalanes fugides. En el text del pacte PSOE-Junts es parlava de fer que les empreses que havien marxat tornessin la seva seu social a Catalunya. Amb quina mentalitat es podia dir alegrement això? Amb la que desconeix que les empreses són lliures d’on establir la seva seu social. Jordi Hereu, nou ministre d’Indústria, s’ha afanyat a arreglar-ho: anuncia que promouran les “condicions” per facilitar que les empreses decideixen el retorn. És tan complicat aplicar el seny?

I això qui ho paga? Va estar en el centre de la jornada dels economistes catalans d’enguany però podia ser en qualsevol altre fòrum públic o programa de coalició. Reconèixer que tenim una classe mitjana empobrida i una classe baixa amb greus dificultats és d’una obvietat aclaparadora i cal presentar-hi solucions. El problema és fer-ho sense explicar com finançarem els dèficits de prestacions públiques i com millorem la seva eficiència, tot en una demografia que ens va en contra. En l’obertura de la jornada només una veu va gosar preguntar a l’auditori com ho pagarem. La multiplicació dels pans i els peixos, suposem.

Previsions, percepcions i dades. Els economistes no ho encertem gaire però al fer-ho tan malament com en els darrers dos anys ens hem superat. El consens sobre la recessió de finals del 2021 va quedar en ben poca cosa, i els efectes de la ràpida pujada de tipus havia de ser catastròfica, amb atur desbocat, creixement negatiu i hipotecats convertits en morosos insolvents. Doncs bé, la inflació s’ha frenat prou bé, l’ocupació continua positiva, i la morositat en mínims i amb forta amortització anticipada de les hipoteques. Krugman en parlava recentment: un abisme entre una opinió pública negativa i pessimista, i unes dades reals sorprenentment millors. Fem-nos-ho mirar.

Milei, una segona visió. Durant mesos i anys no en fèiem cap cas, i després setmanes de caricaturitzar el personatge a través del seu gos embalsamat i la fàcil befa al seu histrionisme. Ara, de president, agafa un paper més moderat i algú s’esforça a entendre que és el resultat del desastre peronista i de la corrupció. No sé si les receptes poden ser adequades però segur que han de ser dràstiques. D’altra manera, de molt complicades d’aplicar passarien a impossibles.

2024. El 2023 ha estat millor que el 2022 i millor que els anys pandèmics. El proper any té coses a favor: s’estalvia, i es consumeix, tot i que moderadament. S’inverteix poc però no podem esperar gran cosa més amb tants sobresalts. De moment, les empreses continuen guanyant diners, contractaran i donaran dividends. Els tipus d’interès? Més recorregut a la baixa que a l’alça. Bon any a tothom!