El món compra menys producte ‘made in Catalonia’
Preocupació perquè retrocedeixen les vendes de béns fets a Catalunya i es trenca una etapa històrica de creixement
Els experts assenyalen una tendència mundial per les mesures proteccionistes i la redefinició de les cadenes de valor globals
Sembla que el creixement de les exportacions de producte ha arribat al límit
Les empreses han d’apostar per la multilocalització per continuar venent a fora
Les exportacions catalanes han batut rècords durant més d’una dècada. Any rere any, el creixement de les vendes internacionals de béns produïts a Catalunya només ha fet que millorar. Fins i tot l’any 2023, quan Europa ja registrava un alentiment, les exportacions catalanes van augmentar un 6,1% i van superar el sostre dels 100.000 milions d’euros, la quantitat més alta de la sèrie històrica segons càlculs d’Acció –l’agència per a la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Treball– a partir de les dades del Ministeri d’Indústria.
Des de la crisi del 2008, Catalunya ha basat gran part del seu creixement econòmic en l’obertura a l’exterior, i de fet el volum d’exportacions ha crescut gairebé un 80% en una dècada. Ara bé, des de fa uns mesos, els ritmes de creixement ja no són ascendents (vegeu el gràfic). En el segon trimestre del 2024, les vendes de productes industrials a l’estranger mostren disminucions d’un 5,2%, amb una davallada especial en les exportacions de maquinària i productes energètics i industrials, del 15% i de l’11%, respectivament.
El recorregut a la baixa de les vendes de les empreses catalanes a l’exterior ja és una realitat i, a més a més, no és exclusiu. Es tracta d’una tendència global que té caràcter estructural. “Si mirem l’evolució del volum total a preus constants de les exportacions d’Alemanya, Itàlia i França des de l’any 2017, observem que estan estancades, i Catalunya s’inscriu a partir d’ara en aquest context”, explica Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona. Durant anys ens vam acostumar que el comerç internacional creixés fins i tot per sobre del creixement del PIB, però ja no és així; ara ho està fent per sota i sembla que aquest model ha vingut per quedar-se.
El punt d’inflexió, segons Rovira, va arribar amb la pandèmia. És aleshores quan es comença a observar una evolució molt lenta de les exportacions i de la producció industrial, una situació que s’ha agreujat en els últims semestres.
Darrere d’aquest fenomen hi ha qüestions estructurals i d’altres de més conjunturals, com l’actual desacceleració econòmica que fa reduir el comerç internacional. Joan Tristany, director general d’Amec, una organització que agrupa empreses de maquinària i béns d’equipament internacionalitzades, explica que les vendes mundials els han baixat per la incertesa generalitzada en l’economia. Aquest entorn fa retardar les decisions d’inversió de les indústries i, per tant, la compra d’equips i maquinària. “Estan trigant un 50% més del que era habitual a fer les comandes i això té un impacte en les nostres exportacions”, puntualitza Tristany.
Pel que fa als factors estructurals, un dels quals s’ha d’emmarcar en el moment de transformació de la globalització en què està immers el món. En els darrers anys, la globalització ha canviat de naturalesa. Tot i que en els mesos més durs de la pandèmia molts experts en models econòmics van augurar que la covid portaria la desglobalització, el que ha acabat passant ha estat més aviat el que es coneix com a “reglobalització”. El món continua interconnectat, però amb una reformulació de les relacions comercials internacionals. “Hi ha una reconfiguració de les cadenes de valor globals; és a dir, el model de fragmentació de la producció en diversos països en funció de la seva eficiència està en dubte”, considera Cristina Serradell, directora de la unitat de negoci internacional d’Acció. El cas és que, mentre el cost logístic era baix, resultava rendible buscar proveïdors o produir en qualsevol part del món, però des que la factura logística ha augmentat aquest model ha perdut eficiència. D’altra banda, el creixement global de polítiques proteccionistes arreu del món i les polítiques d’autonomia productiva han acabat posant la cirera a la transformació. “Ara com ara, hi ha una estratègia geopolítica global que promou apropar la producció cap a casa. Amb la pandèmia, tothom es va adonar que no es vol dependre d’altres països per disposar de certs productes i la relocalització de la indústria s’ha convertit en una política estratègica exterior a tot arreu”, recorda Serradell.
I n’és una mostra fefaent el darrer informe de l’ex primer ministre italià Mario Draghi sobre la competitivitat d’Europa, que parla justament d’aquesta estratègia de replegament de la producció cap a Europa. Ho presenta com un dels punts clau per rellançar la indústria i no justament per exportar. Cosa que fa preveure que el comerç mundial estarà alentit per anys.
Hem passat, doncs, d’un context en què s’estimulava el lliure comerç, amb una Organització Mundial del Comerç (OMC) forta, amb tractats de lliure comerç a tot arreu i unes regles del joc que ho facilitaven, a un altre en què el proteccionisme imposa la seva llei. De fet, per posar només un exemple d’aquest canvi de context, els Estats Units han incrementat els aranzels de diversos productes arribats des de la Xina valorats en 18.000 milions de dòlars com a resposta a una competència que consideren deslleial en transferència de tecnologia, propietat intel·lectual i innovació.
El director general d’Amec explica que hi ha altres factors que s’afegeixen a la geoestratègia, com la transformació digital i les mesures per pal·liar el canvi climàtic. En el cas de la digitalització, ha permès trencar moltes barreres d’accés a la indústria i, per tant, ha ampliat el perfil de nous jugadors que fan competència als productors històrics. “Amb la digitalització, la dimensió ja no és cap limitador. Per exemple, si abans era impensable que un nou productor entrés en el sector de l’automoció i pogués competir de tu a tu amb les grans marques, ara, en un moment de tecnologies disruptives, ja no ho és, i així ha passat amb el vehicle elèctric”, diu Tristany.
Així mateix, hi ha qui opina que aquest refredament de les exportacions catalanes té un responsable i es diu Alemanya, que també es troba en un moment de desacceleració econòmica important, a causa, entre altres motius, del daltabaix que està vivint el seu sector estrella, l’automoció. “El seu model de producció basat en energia barata importada de Rússia i grans volums d’exportacions a la Xina s’ha trencat a causa de la crisi energètica i l’augment de la competència en el mercat de vehicles elèctric”, explica Rovira.
I és que Alemanya és i ha estat tradicionalment un dels principals clients de les vendes a l’exterior de l’empresa catalana. De fet, històricament ha comprat al voltant del 10% del que ven el teixit empresarial català, només per sota de l’Estat francès, que ha estat i continua sent el principal soci comercial, amb un 15%.
Es dona el cas que un dels principals sectors catalans que exporten a Alemanya és el d’automoció, i no només vehicles acabats, sinó sobretot peces per acoblar a les empreses automobilístiques alemanyes. Així doncs, amb el procés de descarbonització del cotxe, s’obre un gran repte als proveïdors catalans, perquè el vehicle elèctric necessita una cinquena part de les peces que té el de combustió.
Serradell hi posa, però, un toc d’optimisme i assegura que des d’Acció són coneixedors de companyies catalanes que estan fent contra rellotge processos de diversificació cap a altres sectors com ara la salut i cap a la prestació de serveis a la indústria per eludir la frenada del sector.
Per tot plegat, tots els consultats coincideixen a afirmar que el creixement de les exportacions de producte ha arribat al límit. “Ja érem conscients que aquest creixement sostingut de dos dígits era insostenible”, reflexionava el president d’Amec, Pere Relats, en la presentació d’un informe sobre la indústria.
Així doncs, tot indica que el creixement de les exportacions cada vegada estarà més lligat a la internacionalització dels serveis i no tant a productes. Aquí, però, hi ha la dificultat de quantificar la dimensió real de la nova naturalesa de les exportacions. Com que es tracta d’un mercadeig que no ha de passar per cap duana, no queda registrat enlloc quin serà el pes de la internacionalització dels serveis.
Més Europa
Un altre dels efectes d’aquesta transformació en el comerç internacional és el pes de les destinacions del producte català. Després de la pandèmia, hi ha hagut un cop de timó i Europa ha guanyat posicions quant a destinació del producte català. “Hem vist un replegament cap a Europa, on moltes empreses volen estalviar costos en logística però també busquen l’aixopluc de seguretat que dona el Vell Continent”, matisa Serradell. De fet, ara com ara, a Europa es ven el 62% del total de les exportacions, quan fa uns anys el percentatge va arribar a estar per sota del 50%. I, per contra, amb Àsia s’ha fet el camí oposat; de fet, la Xina ha passat de ser el setè soci comercial de Catalunya el 2020 a esdevenir el quinzè el 2023. El canvi de model industrial xinès, que ha apostat per forjar la seva pròpia indústria, i una política de nous aranzels cada cop més agressiva estan donant els seus fruits. Per la seva banda, els EUA, un mercat madur que ha estat difícil de penetrar per a l’empresa catalana, han guanyat posicions i s’han convertit en el setè soci comercial. Malgrat la distància, no deixen de ser el bloc comercial més similar a Europa.
Arribats a aquest punt, la transformació preocupa els diversos implicats i apareix el dubte de com poden afrontar aquesta nova etapa. Els experts consultats aclareixen que moltes empreses estan apostant per substituir l’exportació per la implantació, o, el que és el mateix, la multilocalització; és a dir, obrir filials en els mercats on tenen els seus principals clients i poder-hi continuar venent, però més prop i sota les regles locals. D’aquesta manera s’estalvien els costos de logística i eludeixen les barreres aranzelàries.
Ara bé, la multilocalització comporta més exigències en inversió i recursos que l’exportació en si, i per tant hi ha el risc que les companyies de menys dimensió i capacitat financera es trobin amb més pals a les rodes per poder-se internacionalitzar. “Se’ns requereix redoblar esforços per enfortir la nostra competitivitat en els mercats exteriors i, per aconseguir-ho, cal que l’administració acompanyi en aquest repte posant més facilitats burocràtiques i que hi hagi un millor accés al finançament”, reclama el director general d’Amec.
De fet, el Departament de Treball i Indústria, a través d’Acció, ha tret recentment una línia d’ajuts per potenciar l’obertura de filials a l’exterior. La mesura pretén, a més, afavorir la internacionalització de serveis: “El servei és molt més local, requereix adaptació i freqüentment implica arribar a acords amb una empresa local; per tant, resulta clau poder tenir oficines amb personal allà”, explica Cristina Serradell.
Per entomar les creixents polítiques proteccionistes, l’empresariat demana a la Unió Europea, l’ens que té la competència en comerç internacional, que treballi més intensament per negociar acords amb tercers països per facilitar el comerç a les regions on més es vol comercialitzar. “Per sort, aquests canvis ens han enxampat amb un teixit empresarial que sap que cal estar adaptant-se permanentment als designis del comerç internacional. Anem amb els deures fets, però necessitem que internament no ens ho posin difícil per poder reorientar-nos”, diu Tristany.
Preparar les maletes
A casa nostra també toca fer deures. La responsable d’unitat internacional d’Acció diu que, a través de les 40 oficines que tenen al món, estan redoblant esforços per ajudar les empreses a trobar la millor maleta per entrar a cada mercat. “Hem impulsat una oficina tècnica de barreres al comerç internacional perquè ajudi a preveure i a preparar l’entrada als nous mercats d’una manera més eficient”, assegura.
Poder preveure amb què toparan les empreses exportadores quan entren en un nou mercat o quan canvien les regles del joc del mercat en què estan és clau. Així ho van experimentar amb el Brexit. Abans del 2022, Acció va posar en marxa una finestreta específica per ajudar les empreses a abordar la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea. El primer semestre del 2024 es va recuperar el volum d’exportacions al mercat britànic.
Malgrat tot, la resiliència del sector exterior català ha estat notable. Ha aconseguit mantenir i consolidar mercats i obrir-ne de nous gràcies al fet que s’han hagut d’adaptar i han diversificat els seus productes i sectors. “La internacionalització s’ha integrat dins de l’estratègia de creixement per a moltes empreses catalanes, tot i que encara hi ha camí per recórrer”, considera Serradell.
Ara com ara, hi ha 17.000 empreses exportadores regulars, és a dir, aquelles que fa més de quatre anys que venen a fora.
Les importacions cauen més i millora el saldo exterior
L’altra cara de la moneda de la baixada de les exportacions és que el saldo exterior català ha millorat. “Com que el volum d’importacions de béns industrials ha disminuït més que el volum d’exportacions, es dona una millora de la competitivitat de les empreses catalanes”, explica Joan Ramon Rovira. De fet, com mostra un estudi de la Cambra de Barcelona, el dèficit comercial amb l’estranger se situa en el 4,2% del PIB català entre el 2020 i el 2024, quan la dècada anterior era del -6,6%. Aquesta evolució, especialment positiva des del 2023 (el dèficit comercial energètic va augmentar amb intensitat el 2022), ha estat un dels motors del creixement econòmic de Catalunya.
La crisi financera global va suposar un canvi estructural en la demanda externa de Catalunya, històricament deficitària amb l’estranger. Però la sortida de la crisi financera del 2008 es va basar en l’enfocament a l’estranger i els guanys tant pel que fa al volum exportat com al nombre d’empreses exportadores van fer que el saldo exterior guanyés pes com mai. “Aquest superàvit ha suposat una de les principals potencialitats de Catalunya en els darrers anys i ha permès una posició financera sanejada enfront l’exterior”, assegura Rovira, que hi afegeix que la reducció del dèficit comercial s’explica, en part, per un augment més significatiu dels preus unitaris de les exportacions de Catalunya en relació amb les importacions. “La consolidació d’aquest fenomen en els propers anys dependrà de les seves causes: exportacions de més valor afegit, descens temporal dels preus relatius amb els competidors o salaris i costos energètics”, diu.
El sector porcí afronta el repte que la Xina deixi de ser un client clau
El sector carni –en concret, el porcí– és, després del de l’automoció, el farmacèutic i el químic, el que més ven a l’exterior. I la Xina ha estat en els darrers anys un dels principals mercats per a la carn de porc catalana. Aquest país asiàtic ha arribat a representar al voltant del 40% de les exportacions càrnies. En els darrers exercicis, les exportacions cap a la Xina han anat caient progressivament (un 32% el 2023), i aquest mercat ha passat de ser el tercer a ocupar el sisè lloc en el rànquing de destins de la carn de porc catalana. “Aquesta caiguda és preocupant per al sector, especialment perquè la Xina, un mercat gegant amb més de 1.000 milions de persones, era un client clau per als productors catalans”, explica Ignasi Pons, representant de la Federació Empresarial d’Indústries Càrnies (Fecic).
En aquest cas, la raó principal d’aquesta caiguda ha estat el procés de recuperació de la cabanya porcina xinesa després de la crisi provocada per la pesta porcina africana. Aquesta malaltia va tenir un impacte devastador a la Xina fa uns anys i va obligar el gegant asiàtic a dependre de les importacions per cobrir la demanda interna. Un cop superada la pesta, la Xina ha recuperat la seva capacitat productiva, i no només ha reduït la dependència de les importacions, sinó que aspira a convertir-se en el principal proveïdor de carn al sud-est asiàtic.
Segons Pons, en vista d’aquest escenari, que ja preveien que acabaria passant, el sector porcí català va optar per la diversificació de mercats, entre els quals hi ha altres països fora de la Unió Europea, així com la consolidació dins de mercats europeus com ara Itàlia, França, el Regne Unit i Alemanya. En aquests mercats, el sector està explorant l’exportació de productes elaborats, com embotits i carns curades.
Tot i que les dimensions no són comparables, el sector ja va viure una experiència similar. Fins al 2014, un dels seus principals mercats era Rússia, que va tancar fronteres després del conflicte de Crimea i d’un episodi de pesta porcina en alguns països europeus.