“El xoc d’aquesta pandèmia generarà una desglobalització”

Continuarem amb la incertesa al màxim. La vacunació encara és incerta i, de fet, l’any passat ja s’intuïa que l’existència de vacunes no seria la gran solució, potser per l’avenç de les variants del virus o per problemes amb alguna de les vacunes, que és el que està passant. És important que les incerteses es vagin esvaint i posar fi així que es pugui als confinaments perquè l’economia reboti. L’exemple més clar de comparació és la Xina, on la represa ha tingut forma de V perfecta. Una caiguda i una recuperació que ha tornat al mateix lloc on era i a partir d’aquí ha continuat creixent. Això ha estat molt lligat al control que han estat capaços de fer de la pandèmia. A la resta de països aquest control no s’ha produït, i a Europa portem un retard particular important, no tan sols respecte a països com Israel, sinó també respecte al Regne Unit. Així doncs, el 2021 no serà l’any de la recuperació, ni crec que tampoc ho sigui el 2022; caldrà esperar al 2023.

Sabem que hi ha una acumulació brutal d’estalvi que fluirà així que es donin les condicions perquè passi. Potser no serà tot l’acumulat, però sí una part, i el percentatge del que començarà a córrer també és una incertesa. Dependrà del que la gent consideri que és renda i què és riquesa. Això marcarà l’impuls, i en cada país funciona de manera diferent. Als EUA, per exemple, en la recuperació del consum després dels pitjors moments de la pandèmia hi destaca la gent amb menys recursos. Això vol dir que el consum beneficia els productes i serveis que consumeixen les classes populars, la gent normal i corrent. En aquell cas, el motiu és que l’administració americana els ha ingressat un xec de 1.200 dòlars, independentment de la renda de cadascú. Això ha tingut una influència molt gran en sectors cíclics, com el turisme, l’automòbil, i tot el que estigui relacionat amb electrodomèstics, tèxtil... En altres llocs les coses no estan tan clares. A Catalunya i a l’Estat espanyol el tema funciona diferent. Perquè la forma de donar suport a les llars ha estat diferent. Als EUA rebien un xec firmat per Trump, aquí en canvi la gent anava als ERTO amb un 70% del sou. No hi ha hagut una taxa de reposició superior a la renda com ha passat en altres llocs, i no hi haurà tanta dispersió ni tanta alegria. Però està clar que una part del volum estalviat anirà a consum, amb totes les despeses que no s’han fet en roba, parament per a la llar... Així que passi la por, tornarà a funcionar.

Sí, certament, però així que la demanda es revifi, hi haurà altres emprenedors que aprofitaran els espais que quedin. Si un bar tanca, hi haurà algú altre que agafarà aquell local per posar-hi un negoci. I probablement amb condicions millors, amb costos inferiors, almenys al principi. Hi haurà un cribratge del sistema. I això fa que la perspectiva sigui pessimista per a l’emprenedor que ha tingut la mala sort de no poder superar aquesta situació. Però algú prendrà el relleu, així que hi hagi demanda, que serà a mitjà termini, quan s’esvaeixin els dubtes i les incerteses.

El més important no són els confinaments ni les restriccions, sinó la por. Hi ha estudis que comparen la situació a Suècia i a Dinamarca. En el primer no hi ha hagut gairebé restriccions, i en el segon hi ha hagut confinaments relativament durs. A Dinamarca la despesa ha caigut un 55%, però és que a Suècia ha caigut un 50%. I el mateix ha passat en diferents estats dels EUA, on el tractament de la pandèmia ha estat diferent. Per tant, encara que s’acabin els confinaments, si la gent encara té por, és a dir, que no està vacunada o no creu que la vacuna funcioni, no hi haurà recuperació. Serà quan la gent perdi la por al virus que es veurà una remuntada clara.

Ho serà, però només parcialment. El cas de la Xina és paradigmàtic. Allà l’economia va a tota velocitat. Ha imposat tota mena de restriccions perquè ningú passi la frontera contagiat o de manera que suposi un risc. I podem preveure que, encara que resulti injust, així que la vacuna vagi solucionant el problema a Occident, es tancarà i barrarà el pas a qualsevol dels països on això no hagi passat. La segona cosa que passarà és que, quan hi hagi una bona part de la gent vacunada i les farmacèutiques vagin produint vacunes a un ritme encara més gran, la solució s’anirà estenent a tot arreu. I finalment, parlem de globalització, però aquest xoc el que produirà és una certa desglobalització.

Afectarà sens dubte els productes essencials, se’n faran reserves estratègiques, com ja n’hi ha d’altres productes, com ara el petroli. Hem vist com la pandèmia ha demostrat que les xarxes internacionals de subministrament no són irrompibles. I per això, si algú es planteja internacionalitzar-se per produir en països més barats caldrà que computi com a cost un factor que fins ara no s’havia previst, i és que la cadena de subministrament es pot trencar. Si hi afegim que els salaris ja estan pujant a la Xina, a Indonèsia, al Marroc... produir fora ja no sortirà tan a compte en moltes empreses. No serà una desglobalització forçada pels governs, sinó que serà un procés que les empreses viuran com a positiu.

S’ha dit que a l’Estat la proporció d’ajuts públics ha estat inferior a la d’altres països, i això no és cert. És una sensació que no se sustenta amb dades. En les xifres totals, els ERTO, per exemple, no es comptabilitzen com a ajut sinó en el capítol dels subsidis de desocupació. Són estabilitzadors automàtics, és a dir, que no se sumen a la xifra total dels ajuts públics. Quan fem comparació amb altres països, aquí potser no s’han atorgat tants ajuts directes però s’ha aplicat l’estabilització automàtica dels ERTO. La UE ho va aclarir en una nota fa poques setmanes, assegurant que Espanya havia ofert un nivell d’ajudes públiques similar al d’altres països.

Ara com ara, el deute no es vigila gens. El que sí que es fa és intentar no finançar empreses que no siguin viables. Cal destriar on es destinen els ajuts. El Banc d’Espanya fa mesos que diferencia empreses viables de les que no ho són, encara que les primeres estiguin passant un mal moment. I el Ministeri d’Economia ha comprat totalment aquesta idea i penso que amb raó. Si anem a les microempreses, és cert que la cosa no està tan clara. Amb tot, estudis que hem fet amb el meu equip demostren que el matalàs del que s’ha fet ha estat providencial per evitar desigualtats que amb altres estratègies haurien estat brutals. Per exemple, l’índex de Gini de la desigualtat es dispara onze punts abans de considerar els ERTO. Quan aquests es tenen en compte, l’índex només puja un punt.

Però els van demanar quan van aconseguir que es prorroguessin els ERTO. No dic que no hi hagi casos en què les ajudes directes siguin imprescindibles i els ERTO siguin insuficients. Un ERTO és beneficiós en una empresa mitjana o gran, on el cost laboral és molt alt, però en un negoci com pot ser un comerç o un bar, on el cost laboral és el mateix autònom o potser una persona més, un ERTO no soluciona gaire res, perquè els costos són el lloguer, l’electricitat...

Jo no donaria ni un euro a cap projecte que no estigués ja programat abans de la pandèmia. Hem d’evitar els “buscadors de rendes”, que n’hi ha molts. Si hi ha projectes que potser no havien obtingut finançament però que ja estaven en marxa, pensats i estructurats en la línia que demana Europa, endavant. Ara bé, si hi ha un projecte muntat ex-post per aprofitar els fons, sentint-ho molt, arriben tard.

Sabíem que hi havia tendències, però amb un ritme més pausat. Ho veiem en el teletreball, la venda en línia... Ara tot això s’ha precipitat. El problema és que ja abans d’iniciar la pandèmia sabíem que aquest canvi de model deixaria molta gent en una situació de necessitat de formar-se en altres habilitats perquè les que tenien deixen de tenir rellevància en el mercat laboral. Però una cosa és fer aquesta transició en quatre o cinc anys, o en deu... I una altra és fer-la per obligació en un parell d’exercicis. I també sabíem que en el procés hi hauria famílies que necessitaran un suport de renda. No tindran ocupació perquè no tenen la formació o les habilitats que els caldria. Aquí entren en joc l’ingrés mínim vital o la renda bàsica de ciutadania. Sigui com sigui, caldrà algun mecanisme per poder cobrir aquest problema. Això, pensat amb una mica de temps, pot donar una transició ordenada i suportable. El cas és que ara com ara no veig que siguem capaços de fer aquest pas de forma raonable i a la velocitat que cal. Tindrem els mateixos problemes que prevèiem però més aviat. Tot plegat generarà desassossec social...

És que ja s’hauria d’estar fent alguna cosa, hauríem de tenir mecanismes permanents per a aquestes situacions. Si no, caldrà improvisar i això gairebé garanteix que hi haurà problemes.

Depenem de moltes incerteses, perquè potser hi haurà més flexibilitat en el tema del deute. Si un ingrés mínim vital funciona i cada cop hi ha menys gent que el necessita perquè la transició s’ha anat superant, serà més suportable. Ara bé, si la demanda d’aquest ingrés creix perquè no hi ha hagut temps per fer un ajustament ordenat, caldrà plantejar com es finançarà, sense oblidar que ja hi ha moltíssima pressió pel tema de les pensions.

Sabem amb molta investigació que els joves que entren al mercat laboral en recessió tindran, durant la resta de la seva vida laboral, condicions pitjors, períodes de més atur, salaris més baixos i perspectives laborals més limitades.

Les prediccions que asseguraven que el món canviarà cap a millor són il·lusòries. Ara, a les platges, en lloc de plàstics hi trobarem mascaretes i guants. En realitat, res no canviarà gaire. La transmissió cultural i dels valors no canvia.