‘La que se avecina'
Arriba l'estiu i ens queden poques distraccions. A mi m'ha donat per les sèries d'humor, que en general es riuen molt bé de la tragèdia humana.
N'hi ha una que m'agrada especialment. Parla d'una comunitat de veïns que tanca a l'estiu, llencen la clau al mar i els seus habitants i milions d'amics estrangers es posen a buscar-la. Tradicionalment, des de mitjan setanta fins a mitjan noranta, aquesta comunitat generava uns dotze milions de llocs de treball (la propietat horitzontal dóna ocupació), però no obstant això en una dècada daurada va arribar a superar els vint milions de treballadors, és a dir vuit milions més. Consegüentment va créixer en població, es van fer més habitatges al pati, i va arribar molta gent nova amb les seves famílies per treballar-hi. Semblava la 13 Rue del Percebe.
Davant això la comunitat va créixer en estructura, incorporant més polítics (marxi senyor Cuesta, família del senyor Cuesta i amics del senyor Cuesta) i van incorporar per al president de la comunitat diversos cotxes oficials i altres dispendis, molt per sobre del que hi havia a cap altre lloc del món, o què s'havien cregut. I com de vegades no arribava per pagar-ho tot, demanaven deute regularment. En demanaven tots: els seus partits polítics, els seus habitants, el porter… Tots es van endeutar fins al coll. Solidaris que són tots, Fuenteovejuna i tot això.
Però va arribar la crisi, i el nombre de llocs de treball va baixar ràpidament. Van arribar als deu milions fàcilment, així que van començar a maquillar els comptes. No obstant això, els costos estructurals no van baixar. Els mateixos polítics, cotxes oficials i assessors familiars.
Ara, en l'actual temporada de la sèrie sembla que sí, que els polítics retallaran. Per exemple, posant clau a l'ascensor i donant-ne una còpia només al president de la comunitat per estalviar energia. Vaja, sacrificant-se pel bé comú. I de passada apujaran els impostos de les escombraries per poder mantenir el cotxe del president, com a mesura ecològica.
Però com hi ha menys gent pagant impostos i més jubilats, no arriba, així que han de demanar més deute.
La sèrie, però, fa un crit a l'esperança. Per exemple, els governants que hi apareixen són joves i l'última crisi grossa (la dels anys vuitanta) els va enxampar estudiant, així que estan convençuts que tot anirà bé i transmeten optimisme en la seva gestió mentre es culpen els uns als altres des dels seus imperis acabats d'estrenar, això després d'haver culpat abans els qui netegen el pati, el porter i els estrangers que vénen de visita.
També hi ha un oracle, el típic veí boig, que diu que els països d'Amèrica es van passar anys enfonsats pel deute extern i els seus interessos. Però en aquesta comunitat pensen que això no els pot passar a ells, que alguna cosa passarà que els traurà de l'embolic, gairebé segur que un xeic àrab com passa en el futbol. I mentrestant tot segueix igual, que cal acabar de pagar el que s'ha comprat. No s'imaginen la gràcia que em fa aquesta sèrie…Vaja, tanta que ric per no plorar.
