món
Los Cabos, un excés de cimeres?
Aquests últims temps assistim a un grapat de cimeres internacionals com a conseqüència que els estats nació han quedat petits per resoldre els problemes derivats d'una globalització que no entén de fronteres nacionals i del fet que els mecanismes globals derivats de l'existència d'organismes internacionals amb secretariats poderosos no sempre tenen prou capacitat per resoldre els problemes. L'última d'aquestes ha estat la cimera del G-20 a Los Cabos (Mèxic). Cal recordar que els països del G-20 representen el 60% de la població mundial, el 80% del comerç mundial i el 85% del PIB mundial.
¿És necessari, però, que aquestes cimeres es reuneixin al nivell de caps d'estat i de govern que molts cops no tenen coneixement d'idiomes i molt menys dels temes que tracten, la qual cosa fa que arribin a cometre errors amb facilitat?, o bé seria millor que les reunions se celebressin al nivell tècnic necessari per resoldre les qüestions que estiguin sobre la taula sense necessitat de fer la gran despesa que significa fer anar a un lloc determinat caps d'estat que sempre viatgen amb una parafernàlia d'acòlits, escoltes, experts i xerpes que més que en la pròpia reunió estan pensant en què han de dir a la roda de premsa final, davant els periodistes de la seva nacionalitat, per tal de justificar la seva caríssima assistència a la cimera?
La facilitat de transports fa que la celebració de cimeres s'hagi activat considerablement i tant a escala global com regional (sobretot d'àmbit Europeu) com temàtic.
Al segle XIX o a començament del segle XX els caps d'estat pràcticament no es movien del seu país per les dificultats de transport terrestre i marítim de llavors. Per participar en la conferència que va donar lloc al tractat de Versalles -a la fi de la Primera Guerra Mundial- el president nord-americà Wilson es va haver d'absentar tantes setmanes de Washington que va descuidar treballar a casa per aconseguir que el Senat li ratifiqués l'ingrés dels Estats Units a la llavors creada Societat de Nacions que ell va impulsar amb tan d'amor i determinació a Versalles.
Amb això no vull dir que les cimeres no serveixin per socialitzar, entre els grans líders mundials, els caps tècnics de les grans organitzacions internacionals i els presidents de les grans corporacions internacionals i les ONG més poderoses del món. El coneixement directe entre tots se suposa que fa més difícil que els països arribin a situacions de forts enfrontaments i que ajuda a fer avançar alguns assumptes difícils. El tema és saber quin benefici i quin cost té aquesta nova forma de diplomàcia multilateral a un nivell, fins fa relativament pocs anys, totalment desconegut.
Aquesta reflexió l'estic fent en la perspectiva d'algunes cimeres que en aquests últims mesos s'estan produint i que van des de la dels BRICS (Brasil Rússia, l'Índia, Xina i Sud-àfrica) del 29 de març a Nova Delhi fins a la cimera sobre canvi climàtic i desenvolupament sostenible Rio+20 convocada per les Nacions Unides dels dies 20 al 22 de juny passant per la VI Cimera de les Amèriques dels 14 i 15 d'abril a Cartagena de Indias amb 34 caps d'estat americans, passant també per la cimera del G-8 celebrada a Camp David el 19 de maig, la cimera de l'OTAN del 20 de maig a Chicago, i la recent acabada cimera del G-20 a Los Cabos (Mèxic), la dels mandataris dels mandataris dels països del golf Pèrsic a Riad el 14 de maig. Aquí hi hauríem d'incloure les cimeres europees sigui dels 17 països integrats a l'euro sigui dels 27 estats membres de la UE i que cada cop es reuneixen amb més freqüència per la gravetat de la situació econòmica i financera mundial i per les perspectives de l'euro, millorades després que aquest 20 de juny Grècia hagi aconseguit formar govern després del “suspens” de les eleccions del 17 de juny.
GOVERNANÇA MUNDIAL.
A Los Cabos s'ha repetit que l'economia mundial està en un estat de vulnerabilitat acusat, cosa que ja sabíem pels estudis de l'FMI i de l'OCDE, ha servit perquè el Fons Monetari Internacional es pogués fer la propaganda que ha augment la capacitat de préstec fins al 455.000 milions de DEG desprès que molts països (sobre tot la Xina) han decidit aportar fons per combatre la crisi financera que afecta principalment els països perifèrics de la zona euro, ha servit per confirmar que l'Estat espanyol ha de continuar fent polítiques de consolidació fiscal i ha servit per aprovar un altisonant –més que altra cosa– pla d'acció de Los Cabos pel creixement i l'ocupació. Els països de la zona euro membres del G-20 (Alemanya, França, Itàlia i la UE més l'Estat espanyol, en qualitat d'invitat) s'han compromès a Los Cabos a fer els possibles per salvaguardar la integritat i l'estabilitat de la zona euro i s'ha pressionat Merkel perquè no sigui tan estricta respecte a la seva posició pel que fa al deute públic i al futur de l'euro en un context en què ha quedat clar que el problema dels països perifèrics europeus ja no només afecta Europa sinó també a tota l'economia mundial perquè, com han dit tan Obama com Hu Jintao, els problemes europeus i de l'euro ens afecten a tots per la gran interdependència que ha creat la globalització descontrolada.
El que sí que haurà quedat com una novetat de la cimera de Los Cabos haurà estat la taula amb els “compromisos de polítiques dels membres del G-20” però tots sabem que moltes polítiques anunciades quedaran en un no-res. Per confirmar-ho i mentre els països es comprometien al “saber fer econòmic i fiscal” el primer ministre britànic David Cameron oferia als milionaris francesos refugi fiscal al Regne Unit per eludir la fiscalitat per als rics que François Hollande s'ha compromès a establir d'acord amb el programa electoral que li han permès guanyar les eleccions presidencials i legislatives franceses.
Membres del G-20
F Els 9 membres del G-8: Alemanya, el Canadà, els Estats Units, França, Gran Bretanya, Itàlia, el Japó, Rússia i la UE.
F 11 països importants per al sistema econòmic: Aràbia Saudita, l'Argentina, Austràlia, el Brasil, Corea del Sud, l'Índia, Indonèsia, Mèxic, Sud-àfrica, Turquia i la Xina.
F 1 convidat permanent: l'Estat espanyol.
F Organitzacions Internacionals:
secretari general de les Nacions Unides, directora executiva de l'FMI, president del Banc Mundial, i director general de l'OIC.