Esports

la crònica

Laporta no troba la porta

Joan Laporta no troba la porta de sortida! Un home que ha fet història en el difícil sector de la indústria futbolística –abans anomenat esport–; que ha portat el Barça a un nivell irrepetible; que ha tingut la vista i la sort d'incorporar un entrenador diplomàtic, psicòleg i futbolista, els èxits del qual comptabilitza com a propis; que, amb despeses multimilionàries, ha anivellat –més o menys– els pressupostos; que ha transformat el club en una gran empresa; que, amb risc físic i familiar, ha neutralitzat els Boixos Nois; que ha aconseguit que els equips de primera divisió envegin i admirin el Barça –i que uns quants l'odiïn–; que ha portat el nom de Barcelona arreu del món; que hi ha passejat la seva figura dinàmica i jove, de guanyador, que contrasta amb les tristes i ploroses personalitats presidencials anteriors; que s'ha confessat setmanalment amb el cardenal Johan Cruyff; que ha ensenyat les dents quan convenia –i quan no convenia– i que ha demostrat que quasi sempre sabia què es feia, ara, a la fi de la seva inversemblant aventura, no sap ben bé on és la porta de sortida.

Laporta és un home simpàtic, valent, exigent, autoritari, individualista, persistent, decidit, fred, vanitós, ambiciós, desconfiat, sincer a mitges, enamorat del Barça, però amb un enamorament calculat i amidat. Prototip de president professional, per alguns hauria de seguir 10 anys més. Impossible! Els estatuts del Club i l'oposició no ho permeten.

És evident que la proximitat de la fi del regnat l'ha desorientat. Fa declaracions a tort i a dret i, com que la sinceritat no és el seu fort, el que publiquen els mitjans és veraç o interpretat. Voldria la continuïtat del seu estil i s'ha parlat de Xavier Sala i de Johan Cruyff. Les sòlides candidatures anunciades els barren rotundament el pas. Mentrestant, passa de la junta i sorprèn amb l'espionatge dels vicepresidents, i assegura que això ha estat iniciativa del director general, Joan Oliver. Si l'hagués acomiadat de manera fulminant potser ens ho hauríem cregut. S'abona a acusar la «caverna mediàtica espanyolista», amb estil i to inapropiats, tot i que té una part de raó. Tots els mals, diu ell, li vénen de «la dreta recalcitrant espanyolista». No nega que li agradaria fer política i ho corrobora participant en els actes de l'11 de setembre. Tenint en compte la seva afinitat política i l'acostumada partida electoral d'escacs de líders, patums i pactes, l'alcaldia de Barcelona pot ser-ne l'objectiu. Tot i que força llançat, seria un bon alcalde: en té fusta.

Deambula per la Masia cercant la porta de sortida. Els caçadors saben que el senglar ferit és molt perillós. Els mesos d'embaràs que li resten poden ser difícils per a l'entorn: estripa directius com si fossin paper d'embolicar, executa TV3 i d'altres. Quan deixi la Masia no plorarà com Boabdil el Niño en sortir de Granada i la data serà recordada. El RCDE la declararà festiva i els mitjans el trobarem a faltar: és sempre noticia i omple espai!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.