El triomf de l'excel·lència

En la història del futbol poques vegades un resultat ha estat tan sorprenent com el 2-6 del Barça al Madrid. El guarisme de resultat de tennis ha donat la volta al món, ha acaparat les portades esportives i s'ha destacat en tota la premsa d'informació general. No només s'ha destacat la lliçó magistral del Barça, sinó que hom ha dit que el resultat ha estat curt pels mereixements del club català. Les imatges passades per Youtube i els vídeos més diversos han batut rècords de visites i reproduccions de visionat i hom ha destacat l'èxit rutilant del futbol més creatiu, d'atac, del joc net, per damunt de la brusquedat i l'empenta més matussera.

Ara és el moment de demanar als rectors del futbol mundial que l'increment de l'afició, de les audiències televisives, de la passió esportiva més globalitzada arreu del món depèn d'incentivar aquell que va a favor de l'espectacle i castigar, fer punitiu, els jugadors i equips que opten per la destrucció i la violència al límit del reglament. S'ha de posar fi al fet que atletes, més que futbolistes, amb escassa tècnica i qualitat puguin campar pels estadis imposant la llei de la força bruta per avortar la capacitat creativa dels jugadors amb més talent. La premsa, la informació, la llibertat de coneixement és l'esperança del triomf de la bellesa sobre la brutalitat. Ja és hora d'exigir que l'art s'imposi per damunt de la violència. Que parlin, però, els cracks de la història, des que hi ha televisió, quan tothom pot ser testimoni objectiu del que veu.

I ara, després de l'enèsima lliçó de futbol en un camp ple d'improperis contra Catalunya, cal fer el mateix al cor de la civilitzada Europa, a Londres, contra un Chelsea milionari que va ser un equip pobre en tot menys en diners. I, passi el que passi, la felicitat són moments, i els aficionats del Barça en vivim un munt pel joc fet art, en què el 2-6 va ser, com deia Luis Enrique, un orgasme futbolístic.