Conciutadà que ens Honora

No cal estendre l’ombra de la corrupció sobre tothom, però també seria ingenu pensar que el de Fèlix Millet és un cas únic. Si al Palau de la Música pots aixecar més de 3 milions d’euros sense que ningú no se n’adoni, espanta imaginar-se què pot passar en altres entitats que remenen més calés. Quants Millets estan ara mateix –setembre del 2009– fotent mà a la caixa mentre reben tot tipus de premis i condecoracions per la seva tasca a favor del país? Fèlix Millet té la Clau de Barcelona, la Creu de Sant Jordi i només fa un any –el juliol del 2008– va ser distingit amb el premi Conciutadà que ens Honora, un acte al Jardí de Pedralbes al qual van assistir el president de la Generalitat i el ministre de Cultura. M’admira la capacitat de l’ésser humà per resistir aquestes dobles vides. Et fas una casa (o dues) amb diners del Palau, te’n vas a les Maldives (o a Dubai) amb diners del Palau i com a premi et nomenen Conciutadà que ens Honora. Els altres perquè no ho sabíem, però a vostè, senyor Millet, no li va costar acceptar aquesta distinció? Aquella nit, 9 de juliol de 2008, va poder dormir bé? Amb tota la que estava muntant, no tenia ni el més mínim remordiment quan se n’anava al llit i tancava els ulls? Nixon és ell. Qui serà Frost? Hi ha tantes preguntes que no farà mai un jutge...

Aixecar catifes
Els calés són molt llaminers. I els calés públics encara ho són més, perquè et pots arribar a pensar que no són de ningú. Aquesta és la trampa. El diner públic és el que s’ha d’administrar amb més cura perquè ens pertany a tots. Sospito que Fèlix Millet, Creu de Sant Jordi i Conciutadà que ens Honora, hauria sigut incapaç de robar-li la cartera a un pobre turista que estigués al carrer Sant Pere Més Alt admirant despistat la façana del Palau de la Música. I, en canvi, ens anava plomant a tots sense que ens en adonéssim. 30 anys presidint el Palau són massa anys. Ja no saps si el Palau és casa teva o si casa teva és un palau gràcies al Palau.
Algunes vegades, tants anys al mateix càrrec, no és sinó la por que te’n vagis i darrere teu vingui algú amb ganes d’aixecar la catifa. Generalment, però, no s’acaba fent. A vegades per allò que entre bombers no ens aixafarem la mànega. A vegades perquè els que vénen amb ganes d’aixecar catifes, quan comencen a fer-ho, hi troben tanta merda acumulada que se n’adonen que no farien net ni en tota una vida. I allà es queda podrint-se la merda i nosaltres enganyats, sí, però també contents i orgullosos de la nostra societat civil que és la que ha contribuït a portar Catalunya fins allà on és.

On és Catalunya?
Precisament aquesta és la pregunta. Segons qui escoltis o llegeixis, sembla que estigui a un pas de la independència i potser encara és agosarat dir això. Però, en canvi, no és tan agosarat afirmar que l’Estatut haurà sigut l’última gran proposta espanyolista sorgida de Catalunya. Que s’entengui bé, això d’espanyolista. Es comparteixi o no la intenció, l’Estatut que va impulsar Pasqual Maragall era una manera de dir: senyors del govern espanyol, nosaltres els catalans el que volem és continuar pertanyent a Espanya, però no amb males cares com fins ara, no amb aquest estira-i-arronsa permanent, no amb tantes tibantors i malfiances, sinó redactant un text legal que permeti a una gran majoria de catalans poder ser feliços a dins d’Espanya. Ens agrada ser espanyols i ho volem ser a la nostra manera, que és aquesta que els hi portem aquí escrita. Digueu-li ingenu però crec que aquest era l’esperit amb què Maragall el va impulsar. Per tot el que ha passat després, queda clar que a Espanya ningú no ho va entendre així. El procés ha sigut i és esgotador. Per això dubto que mai més ningú tingui esma d’engegar una altra història de reencaix de Catalunya a Espanya. Les forces, aquesta vegada, s’esmerçaran inevitablement en una altra direcció.

Sofà i tele
Que la realitat no ens espatlli una bona cançó. Ara es veu que no és veritat allò que cantava El Último de la Fila: “Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana”. La crisi ha fet que aquest any s’hagin divorciat un 15% menys de parelles que l’any passat. O sigui que, com menys calers, ens estimem més. O potser no va d’amor la cosa. Va de paciència, de resignació cristiana, d’anar trampejant com puguem mentre esperem temps millors per vendre el pis i fer cadascú el seu camí.
Això sí, sempre ens quedarà el sofà i la tele fins que hagi passat la crisi, que per alguna cosa ha tornat a pujar el consum de televisió. Ens hi passem, de mitjana, gairebé quatre hores al dia veient la tele. Hi fan coses molt bones, a la televisió. D’altres et fan avergonyir de pertànyer a aquest gremi. A aquestes es referia l’actor Tim Robbins quan, des de Madrid, ha dit la frase de la setmana a propòsit de la tele: “La humiliació és el nou entreteniment”.