El desig d'allargar un final
Poques vegades he llegit una narració tan brutal sobre la dominació masculina a través de l'amor
Havent llegit amb admiració (per l'autora i també per la seva traductora) un darrere l'altre els tres llibres d'Alice Munro (Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, Massa felicitat i Estimada vida) que ha traduït al català Dolors Udina, em va fer despertar la curiositat respecte a una novel·la de la qual parla en una interessant entrevista sobre la feina de traduir a Papers de vidre: Vera, d'Elizabeth von Armin, que va publicar-la anònimament l'any 1921. Preguntada pels entrevistadors, Carles Miró i Tina Vallès, sobre si ha traduït llibres dels quals allargaria el final, Udina hi va pensar: “És una novel·la molt bonica que en teoria és una història d'amor, però que degenera en un malson per a la pobra noia protagonista.” Dolors Udina va desitjar una mena de justícia poètica per al personatge: “M'hauria agradat que la novel·la continués per veure com la noia abandona aquest marit impresentable, autoritari, obsessiu i cap quadrat.” El cas és que vaig aconseguir un exemplar de la seva traducció de Vera, publicada fa poc dins l'exquisida col·lecció El cercle de Viena.
Qui és Vera? No és la protagonista, però en certa manera ho és: Vera, que s'ha suïcidat llançant-se des d'una finestra, és l'absent sempre present en el relat. El seu vidu (Everard Wemys) coneix en un lloc de la Cornualla una jove (Lucy Entwhistle) trista arran de la mort del seu pare. Aviat neix entre ells un sentiment amorós que la noia, molt més jove que l'home, no gosa comunicar a la seva tia. Però arriba un moment en què aquest sentiment ni es pot ni es vol amagar i la tia no té més remei que acceptar una relació que li estranya: qui és aquest home que, recentment suïcidada la seva esposa, festeja Lucy? Tanmateix, la seva neboda sembla feliçment enamorada d'un home que l'adora. Així li ho comenta a una vídua amiga seva: “Al cap i a la fi, què pot ser millor que un marit devot?” La resposta de la vídua, de tres marits, em va enganxar definitivament a la novel·la: “No tenir-ne cap.”
Un cop tornen a Londres, Wemys procura que Lucy només visqui per a ell. Apressat per casar-se, decideix (ell ho decideix tot) fer-ho d'amagat perquè la tia no hi posi obstacles després d'haver impedit que passessin el Nadal a The Willows, la casa de camp on va suïcidar-se Vera, de la qual mai no parla. Hi vol celebrar el seu aniversari després de passar el viatge de noces als castells de la Loire, on Lucy se sent esgotada, per respondre a les sol·licituds de l'espòs, i s'adona que el matrimoni és diferent (i Everard també) de com l'havia imaginat: “Per començar, ella sempre tenia son. En segon lloc, mai no estava sola.” Però imagina que tot canviarà en la vida quotidiana i, a més, s'estimen tant!
Un cop a The Willows, Lucy descobreix que Everard és un tirà amb les criades. I també descobreix un retrat de Vera: “La cara era fina i hi destacaven els ulls (uns ulls molt negres que miraven des de l'absurda fotografia amb una mena d'esbalaïment) i la boca feia una ganyota, com esforçant-se per no esclafir a riure.” Lucy i Vera (perquè la seva fotografia segueix qui la mira) es contemplen l'una a l'altra. Vera se li fa omnipresent en tota la casa. Per què s'ha suïcidat? S'ho pregunta Lucy i els lectors de la novel·la. No se'ns explica. Ho podem imaginar a través del domini (i el terror!) que Wemys exerceix. En llegir al final amb una sensació d'horror que l'home pregunta “¿qui és el meu amor?”, vaig sentir el mateix desig de Dolors Udina en acabar la traducció. Poques vegades he llegit una narració tan brutal sobre la dominació masculina a través de l'amor. Sense poder allargar el final, aquest m'ha dut a una altra novel·la que comença així: “Anit vaig somiar que tornava a Manderley.”