“Tenim amenaçada la cultura a base d'homogeneïtzació ”

La cultura s'ha de preservar per ella mateix. Ha de ser suficientment poderosa com per a defensar-se per si mateix i no haver de necessitar de mecanismes per preservar-la. De fet, al llarg de la història, la cultura s'ha sabut autoreproduir i trobar els canals de la subsistència, quan ha vingut el cas. Ara, el problema que hi ha és que aquests canals de reproducció estan amenaçats per corrents que afecten a tot el món a causa de la homogeneïtzació dels referents culturals i la mercantilització completa de la cultura, que l'amenaça. Més encara quan parlem de cultures minoritzades com la nostra, on vivim en una situació de vulnerabilitat constant.

Totes les generacions han tingut la sensació que feien tard. Aquesta sensació és un producte mateix de la necessitat de voler restaurar i recopilar informació. Podríem dir que portem més de dos-cents anys fent tard.

Els versadors són una mena de custodis d'una expressió cultural que ha sigut importantíssima en la societat tradicional. Ells desenvolupen un vehicle de comunicació poderosíssim. De fet, ara la gent jove està descobrint-lo, ja no com una pràctica especialitzada, sinó com una eina que admet la col·lectivització i, en l'ús de la cançó improvisada, és allà on rau el paper dels versadors. De fet, hi ha escoles on ha començat a penetrar aquest instrument d'expressió que és la cançó improvisada i els versadors han estat els causants del reviscolar del mitjà.

Doncs perquè vivim moments on la gent jove cerca la sociabilitat alternativa i cerca fórmules diferents de socialitzar i ha penetrat molt en els seus àmbits. Pensa que la cançó improvisada, com a vehicle potent que és, en un moment en què hi ha necessitats expressives fortes, la cançó improvisada permet canalitzar-les de manera automàtica.
Però a més d'això, com a instrument per ensenyar la llengua resulta molt valuós. Hi ha projectes de poesia improvisada a moltes escoles i de fet, l'institut de Picassent es troba dins d'un projecte col·lectiu juntament amb un altre de Torroella de Montgrí, un altre de Sineu (Mallorca) i unquart de Maella (Franja de Ponent) per treballar la poesia improvisada i han fet molt de treball i força interessant.

I tant que la té. Els improvisadors pensen sempre primer, l'últim vers del que s'ha de dir i basculen tot el pensament, entorn a aquest vers. La rima té una funció importantíssima en la construcció del coneixement, és la rima la que sovint et duu a la frase. El significat, en definitiva es construeix de manera diferent a com parlem habitualment. Des d'aquest punt de vista, és quan podem dir que el vers improvisat té una gramàtica diferent.

En la societat tradicional hi havia ben poques coses banals. Tot el que es fa, és fa per necessitat. En la societat tradicional, la cultura és una forma d'assegurar la subsistència i és per això que totes les manifestacions tradicionals tenen un sentit poderós, adreçat sempre a preservar la cultura. No és casual que des dels inuits de l'àrtic fins al con sud, la cançó improvisada està emprada en el mateix sentit. S'ha de pensar que la cultura popular sempre ha estat com a element de resposta al medi i és per això que sembla que tot quadra com en un trencaclosques.

Al País Valencià la dona ha anat incorporant-se de manera paulatina, tot i que ara mateix tots els versadors són homes. Però la dona s'ha incorporat al món del cant des de principis del segle passat, com és el cas de la sabatereta, Conxeta la del mercat, la serrana, Pilareta, Victorieta... ara hi ha moltíssimes cantadores. En els grups instrumentals també tenim una forta presència de la dona i ens falta arribar a equilibrar el vessant de dones versadores.
No obstant això, la dona ha estat sempre molt present dins del gènere del vers improvisat. Les mares, les àvies i les ties han estat les responsables de mantenir la flama viva des de l'àmbit privat. Són molts els versadors que asseguren que van aprendre de sa mare o de la seua iaia.

El cant valencià té molt en comú amb la glosa de ses illes, la jota de les terres de l'Ebre, les nyacres i patacades de l'Empordà o l'Ottava rima i el chiama e rispondi italià. Té en comú el fet de ser improvisat, de mantenir funcionalitats semblants i, fins i tot, d'utilitzar molts recursos expressius, en ocasions literalment idèntics. La preponderància de l'heptasíl·lab també la comparteixen. Alguns gèneres tenen moltes concomitàncies. Els valencians diem “paraula” a un vers, de la mateixa manera que l'anomenen a Balears a les terres de l'Ebre o a Malta, posem per cas. Hi ha parentescos més que evidents, perquè la Mediterrània és com la gran balconada dels pobles que l'habitem.